dissabte, 20 de desembre de 2008

Mig any

En aquest darrer dia de la tardor el Marçal fa 6 mesos. Ho celebrem; em sembla que no farem pastís, ni regals però ho celebrem. Aprofito aquest dia feliç per donar-vos les gràcies a tots els que ens seguiu i ens dieu cosetes a través del blog. Volia que aquest fos un mitjà a través del qual estéssim en contacte i anéssiu veient , en la mesura del possible, com va creixent; ho volia i així ha estat (almenys per a mi). Gràcies Padrinàs, Carme, David, Josep, Mercè, Anna, Albert, Maria, Núria, Josep Maria, Guillem, Elisabet, Ruth, Marieta, Lluís, Victòria, Trulli, Xavi, Roser...per les vostres paraules. Estic segura que quan el Marçal sigui més gran i ens llegeixi li farà molta il.lusió. Gràcies, també, a tots els que que ens llegiu .

dilluns, 15 de desembre de 2008

El nostre primer Santa

Avui hem rebut per primer cop en la nostra vida el Santa: per al Marçal perquè és el seu primer Nadal i jo perquè sempre només havia rebut els Reis de l´Orient. I ha estat un plaer. Quan ha agafat el Marçal i l´ha arrebossat entre la seva llarga barba, ell no ha plorat i ha continuat a la seva, mirantentorn que també li era nou. Llavors el Santa, amb una veu d´home vell, ens ha començat a parlar i jo li he dit que estàvem nerviosos perquè jo era el primer cop en ma vida que hi parlava i com que l´accent em delata m´ha preguntat d´on era i tot seguit m´ha dit "Buenos días ¿verdad?" i és clar he hagut de fer un breeeu resumallò que "T´entenc però nosaltres diem Bon dia" i m´ha entès i llavors m´ho ha dit en gaèlic, també. Feliços i contents hem cantat el "gingambels, gingambels...."

divendres, 12 de desembre de 2008

De valenta, res

Em deien , i jo també m´ho creia, que després de tenir un fill se´m passaria la por de les agulles. Tantes analítiques, el mateix part i les proves extres que em van fer on en alguna, i ho vaig suportar, feren servir una agulla de 20cm per poder punxar el cordó. Res, de res...bleda com sempre. Avui no em punxaven a mi, sinó al Marçal, però el teatre l´he de fer igualment, com si res passés: punxada , punxada va (i jo amb els ulls tancats) i dient-li que allò no és res. Buf! Ell, ben valent: quatre plors (i un somriure a la doctora), una bona cagadeta, biberó avall i ara una plaent dormida. Continua plovent a bots i barrals i jo més poruga que mai.

dimecres, 10 de desembre de 2008

Ja falta menys

Ja falta menys per Santa Llúcia, menys per arribar el dia més curt, menys per aterrar a Catalunya...Ja falta menys per tot. D´avui en vuit arribarem a Anglaterra, a casa dels avis britànics. Seran dies de tranquil.litat, de bon menjar, de disfrutar de la llar de foc... La Joan i el David van contant els dies que falten per estar amb el Marçal; malgrat ens separi un mar i molts quilòmetres és el net que tenen més aprop (els altres viuen a Perth i Nova York). Els avis es desviuran per fer-nos contents i això que estaran cansats ja que aquesta és l´època de l´any que tenen més feina: ella mestra i ell enginyer però des de fa molts anys fan pessebres. En fan tot l´any però a partir de l´octubre és quan comencen les comandes i aquest any va ser el mes en què ens van anunciar i bombardejar amb el que ja sospitàvem: temps de crisi. Veurem molts pessebres, massa, en el taller.

dijous, 4 de desembre de 2008

Em pentino

Tinc els cabells llargs (foscos amb uns quants cabells blancs) i sempre els duc recollits en una mena de cua-monyo. Només me´ls pentino amb la pinta quan me´ls rento i la resta dels dies me´ls esclareixo amb les mans; se m´embullen molt i deu ser per això que no me´ls deixo solts i quan algú m´enxampa amb la cabellera deixada anar, probablement no em reconeix. Quedo antiga però ho accepto abans d´ anar incòmoda amb els cabells fent-me nosa per tot arreu. Cada matí el moment de l´esclarida és un espectacle: em trec la goma, els cabells cap a la cara, els dits comencen a fer la seva feina (alguna ganyota si l´embull és complicat)...i el Marçal bocabadat amb l´escena com si fos el primer cop que la veiés. Primer es sorprèn i resta seriot i després, quan brando el cap, comença a somriure i sembla que la funció arribi al seu punt àlgid. Finalment quan em faig la cua fa cara de voler dir: "ja és la mare de sempre". I l´endemà repetim funció matinal.

dissabte, 29 de novembre de 2008

Com n´hi hauríem de dir?

Sóc del parer de dir les coses pel seu nom: al pa, pa i al vi, vi. Entenc, però, que de vegades, ja sigui per educació o per benvolença ,utilitzem eufemismes, que tampoc fan cap mal: aquella persona que no és gaire espavilada (realment és ruca, ruca), aquell nen que no és massa bufó (lleig com un pecat). Anem al gra: no trobo l´adjectiu ni expressió per anomenar el braç i mà drets del Marçal. Hi podrien haver moltes propostes (parlem de la mà, per exemple): la mà torta (lleig, lleig), La Mà (com si l´altra no ho fos), la mà diferent (o potser són les dels altres, les diferents?), la mà esguerrada (digueu-me ximpleta), la mà que tant ens va fer patir i que ara acarono dolçament (perífrasi literària massa llarga), etc, etc....i voldria trobar les paraules, pensant sobre tot quan el Marçal ja ens entengui. Durant aquests mesos, i això que per aquí xerro poc, n´he hagut de parlar bastant. S´admeten suggeriments.

dimarts, 25 de novembre de 2008

Socialitzem una mica

Cada poblet ho organitza un dia a la setmana. Nens i nenes de 0 a 6 anys, i els seus pares, mares, avis o cangurs es troben en un local. Els grans prenen cafè o te i xerren i els petits juguen, corren, gategen o, simplement, s´hi estan. Aquest dilluns el Marçal i jo ens hi hem estrenat i hi tornarem. Totes eren mares: en general més joves, més grasses, menys parladores i molt amables. Pel que fa als nens de l´edat del meu, corroboro el que ja fa temps que penso: els nens i nenes irlandesos són més tranquils i menys ploraners (que els que jo conec que són bàsicament catalans). Quan encara no era mare ja em feia creus com una mare anava, per exemple, a la piscina amb 3 fills de menys de 4 anys i no hi havia escàndol i el mateix al supermercat . Llavors no sabia si era una qüestió genètica o cultural. Ara penso que hi fan més el gens celtes que no pas els vents atlàntics. Sinó a casa "otro gallo cantaría..."

dijous, 20 de novembre de 2008

Fa cinc mesos

El passat 20 de juny em vaig menjar un croissant quan no tocava. Enmig de proves, visites i controls, i malgrat els nervis, necessitava engolir alguna cosa. Llavors va ser quan em van dir que el Marçal no es podia esperar a néixer a finals de juliol, que havia de sortir ja. Per culpa o ,millor dit, gràcies a la pasta de les banyes havíem d´esperar 6 hores per fer-lo néixer (hores que em van servir per mentalitzar-me, tranquil.litzar-me i fer-me´n la idea). Tot això per dir que aquell darrer dia de primavera va néixer el Marçalet i avui ja fa 5 mesos. Apunto algunes de les novetats d´aquestes darreres setmanes: gira tot sol cap als costats (glups! acostumada a tenir-lo sobre la taula mentre escric, ara se m´encasta contra l´ordinador); riu fent sorolls (es rebenta de riure quan sa mare fa el ximple); escolta sardanes (el que més li agrada són els llargs forts);ja quasi no té còlics (però continuem amb la fortor de llet agra); ha après a rondinar (aquell rum-rum que se´t posa al cervell); es banya a la banyera gran (és el seu moment esperat; de veritat, sembla un peix); agafa coses amb les dues mans (i vinga, tot per terra)....i no cal dir que el trobo simpàtic, espavilat, guapo, carinyós, etc...(i de vegades una mica pesadet).

divendres, 14 de novembre de 2008

Encara hi sóc tota

Aquí vivim en cases, separades unes de les altres; em sembla que quan vaig estudiar Socials a 5è d´EGB n´hi deien població dispersa. Així doncs, que vivim dispersos per aquests camps i els 3 veïns que tenim més propers són, per dir-ho amb paraules amables, una mica especials i per ser més clars: no hi són tots o els falta un bull o "aparteu les criatures". La que sempre té corregudes les cortines (que aquí les utilitzem com si fossin les persianes) i que presenta certs símptomes de violència, deixem-la estar i del senyor que passeja el gos i mai saluda, oblidem-nos-en. Però la tercera, que és una dona gran, té més encant: sempre, sempre riu i et diu hola i adéu amb un ímpetu que sorprèn; encara sorprèn més el cotxe on va ja que és ple, replè de tota mena de brossa, com si cada dia la treiés a fer un volt. I és clar, amb aquest panorama em fa por que algú pensi que jo ja m´he començat a trastocar perquè veig la cara d´algun conductor quan ens creuem (a la majoria de camins només hi passa un cotxe i ens hem d´aturar): em veu parlar i cantar i riure tota sola al volant. Però és que ell no sap que entaforat al darrera i sense poder-me veure hi ha el Marçal que necessita contacte auditiu. Encara hi sóc tota. (Irene: ho sento que tu ahir ja vas escoltar la història)

dimarts, 11 de novembre de 2008

Quatre coses

Aquestes són algunes de les coses que faig just abans d´anar a dormir. No sempre en el mateix ordre.

Procuro per la teca. En un moblet que hi ha al costat del llit del Marçal poso en ordre tots els patracols necessaris perquè quan ell es desperti tingui l´àpat a punt. Més val que ho deixi tot llest abans de posar-me al llit perquè a mitja nit tot es veu més fosc.

Vetllo per la seguretat. Encenc la llanterna, eina imprescindible per bellugar-me per l´habitació sense fer escàndol, i enfoco el terra i voltants dels llits per assegurar-me que cap aranya té la intenció de fer-nos companyia al catre. Les aranyes no em fan por ni angúnia però aquestes que ens ronden són de potes gruixudes i fastigosetes.

Estiro la columna. Com que tinc l´esquena ben fomuda i ara és temps de carregar el petit que cada dia creix més, me l´he de cuidar. Faig cas a les recomanacions que fa anys l´amic Jose em va donar: cama esquerra arronsada contra el pit i la dreta estirada i viceversa i sant-tornem-hi.

Contemplo el Marçal. Me´l miro i me´l remiro i se m´encongeix el cor. Quina preciositat! Em reprimeixo d´acariciar-lo perquè a aquelles hores no seria convenient que es despertés. Amb menys de mig minut de contemplació, ja en tinc prou per adonar-me de l´afortunada que sóc.

I bona nit.

dimecres, 5 de novembre de 2008

Josep Maria

Quan el Marçal serà més gran segurament li explicaré que tal dia com avui mig món teníem posades les esperances en el nou president dels Estats Units. I si no li ho explico ja ho podrà llegir. Del que segur que n´hi parlaré serà de gent que no ha conegut i que han estat Grans persones. Li parlaré d´un home bo, valent, auster, militant, honest, incansable, amic, respectuós, lluitador, humil i per sobre de tot coherent: un home que va fer de l´Evangeli el far en un mar embogit i brau i ben arrelat a la roca (com el Fasnet que veig des de casa). No sé si el Marçal podrà entendre com pot arribar a estimar una persona que no ha conegut però m´agradaria ser capaç de transmetre-li com d´acompanyada em vaig sentir tots els anys que vaig tenir la sort de compartir amb el Josep Maria. Avui fa un any que ens va deixar i encara no me´n sé avenir. (Puxan: si llegeixes aquest post des d´un raconet del cel, no t´empipis. Ho sento així)

dilluns, 3 de novembre de 2008

Curtet i assoleiat

Només dir-vos que fa uns dies que tenim sol i això em fa veure les coses d´una altra manera. Avui fins i tot he fet trucades d´aquelles que fan mandra. Ahir , a més de no ploure, no feia vent. I és que el vent és més empipador que la pluja; el vent que ve de l´Atlàntic és fred i de vegades no et deixa obrir els ulls. Al cap tard, i després d´escoltar gregorià (combino Montserrat i Silos), no em vaig resistir d´agafar el Marçal en el cotxet i arribar-me a veure el mar i les illes que hi ha davant la badia de Rosbreen. El sol estava baix i els ocells refilaven més que mai. Vam arribar a casa quasi fosc....Aaaai, me´n vaig a vestir-lo que avui tampoc puc desaprofitar aquest cel blau.

divendres, 31 d’octubre de 2008

Pas a pas

No, no, no penseu pas que el Marçal ja camina, que només té 4 mesos , 1 setmana i 4 dies però a banda que creix, que cada dia pesa més, que plora una mica menys també fa els seus pogressos. Ja fa setmanes que va començar a divertir-se tot xupant-se els dits de la mà esquerra i el fet era aquest: que només ho feia amb els de la mà esquerra. El Marçal té el braç i la mà drets diferents: no té radi , el cúbit el té més curt, la mà corba i sense dit gros. Ho vam saber ben abans que neixés i els professionals ens van informar excel.lentment però els petits detalls ja veig que els anirem descobrint dia a dia. Ha trigat unes setmanes més a adonar-se que amb la mà dreta també hi pot jugar i "menjar-se-la" (realment sembla que li fem passar gana) però ara ja té ració doble i va combinant. És emocionant veure´l avançar.

dilluns, 27 d’octubre de 2008

Els aeroports

No m´agrada viatjar en avió (en tren sí!) però sí que estic molt bé en els aeroports. A banda de les estones pesades de fer cua, de passar pels detectors, de carretejar l´equipatge de mà....hi gaudeixo. D´una banda perquè vol dir que vaig o torno d´algun lloc i això de canviar de ciutat, país o continent em ve de gust; per una altra, m´ho passo bé veient la diversitat de gent, el moviment amunt i avall i imaginant les històries de cadascun dels personatges. Recordo perfectament les més de 9 hores que vaig haver d´esperar, fa molts anys, a l´aeroport de Charles de Gaulle quan no era habitual per mi trobar-me amb gent d´altres races, va ser tot un espectacle. Ara podria fer la maleta amb roba lleugera i aterrar a Las Canarias, per exemple o tampoc em faria res posar-hi alguns jerseis i un diccionari d´italià i volar cap a Roma. Diria que en un altre bloc ja vaig escriure sobre els aeroports, deu ser que em fascinen.

divendres, 24 d’octubre de 2008

Facebook

No sóc massa amiga de descobrir noves propostes provinents d´internet però això del Facebook, al qual hi vaig entrar empesa per la (gràcies!) m´ha agradat. A banda de passar temps xafardejant m ha permès alguns retrobaments: uns, amb ex-col.leguesIO que ens havíem deixat d´escriure no pas per desinterès sinó perquè la vida mateixa ho porta; un altre: la meva millor amiga d´EGB (sóc una mica "antiga") de la qual no en sabia res de feia uns 30 anys (glups!); uns altres: els que foren uns dels meus primers alumnes quan jo tot just havia acabat la carrera. No sé si els va quedar massa cosa del que llavors intentava ensenyar-los però m´emociona que em recordin després de tants anys i me´n faig creus que jo els vegi tal i com eren cap a finals dels 80 i que els posi noms i cognoms. Va ser un grup especial.

dilluns, 20 d’octubre de 2008

Ahir

Tant gris que segur que no canviarà. Escolto Raixa de la Bonet. Continua plovent intensament. Penso en el Pedra, el Montseny i Montserrat. Sonen les variacions de Goldberg. La boira es manté i no s´espanta. Encara falten dos mesos per Nadal. El vent em diu que avui no podrem sortir. Poso el Raimon, cançons de mai. Em ve al cap Rupit, Beget, Porrera, Àreu i Talamanca. Definitivament no veurem el sol. M´arrisco escoltar les corrandes d´exili que canta el Llach. El Marçal continua movent braços i cames...i riu.

dijous, 16 d’octubre de 2008

Signes, casualitat?

Recordo que a la feina fèiem broma perquè en un dels departaments la majoria de la gent, que eren homes, eren lleons; semblava que en el perfil requerit per optar a alguns dels llocs de treball, a més de capacitat d´organització, experiència en cooperació i motivació social, s´hi hagués d´incloure pertànyer a aquest signe. Mai vaig pensar que tants lleons junts fos simple coincidència. El Marçal, que si no hagués estat prematur hauria estat cranc (com els seus cosins materns), és bessons com el seu avi, la seva granny i el seu grandpa. I viu rodejat de verges: el seu dad, la seva mare i els dos padrins (la iaia que va morir també ho era). Si fos pura casualitat també seria digne de parlar-ne.

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Petit plaer

Fins que no vaig arribar a Irlanda, banyar-me era una acció ben inusual : o perquè a la casa on vivia no hi havia banyera gran o perquè no tenia temps o perquè calia estalviar aigua. Aquí tinc la banyera a la mida, tinc tot el temps del món i d´aigua ens en sobra. Les millors banyades són: cap al vespre quan es comença a fer fosc (i només tinc la llum de fora, no encenc el llum); amb l´aigua molt calenta, tan calenta que saps que no t´és bo; quan a fora plou fort i sento el vent que ho regira tot; i ara hi he d´afegir quan el Marçal està amb el Nick i no plora. De tant en tant aquest escenari em permet gaudir del petit plaer de banyar-me. Només demanaria una cosa més: que fos capaç ,durant els 15 o 20 minuts , de no pensar en res, en res.

dijous, 9 d’octubre de 2008

Records

Des que vaig arribar a Irlanda m´he guanyat les garrofetes fent classes d´espanyol però ara estic d´excedència perquè el Marçal em reclama. Avui però ha estat una excepció. Una ex alumna, de les avantatjades, em va demanar si podia fer una classe al seu fill Joe i al Jack. Els dos nois, que han acabat la secundària, se´n van a Hondures a col.laborar en una ONG i només parlen anglès. Ai Déu! La meva antiga alumna els ha fet de professora durant algunes setmanes i jo avui he fet el que he pogut i em sembla que se senten una mica més segurs. M´adono que les ganes de voler fer una cosa fan miracles i els dos nois poden comunicar-se prou bé. Mentrestant el Marçal estava estirat a terra (ep, en un matalàs) disfrutant d´un sostre diferent de l´acostumat. Avui, i perquè també en els darrers dies he retrobat companys d´IO a través del facebook, he recordat les comunitats dels Andes peruans.

dilluns, 6 d’octubre de 2008

Canvis

, ...és el bloc de la Queraleta, no us heu equivocat. He hagut de canviar el format de la plantilla del bloc perquè hi he afegit un canvi que em sembla que us agradarà molt i que en l´antic format no es podia llegir . Què us sembla el Marçal daltun tractor dient-vos, en un pur accent anglès , els dies exactes que ?....Em va encantar quan ho vaig veure en un bloc d´uns pares (català i flamenca) d´una nena que 6 dies més que el Marçal i que viuen al Montseny. I amb el meu enginy informàtic, sobretot paciència i una consulta al pare deOna....aquí teniu aquesta petita "virgueria".

dijous, 2 d’octubre de 2008

Regals

Al Marçal li han regalat força coses, la més regalada ha estat el pijama. Podríem classificar els regals en 4 grups: els estàndards (pijames, mantetes, robeta...); els personalitzats (la tovallola brodada per la Teresa, el conjunt groc de la Isabel, el jerseiet amb una màniga més curta de la tieta de la ...); els més que pràctics (què faria sense l´escalfa-biberons de la Roser!, no podria viure sense el "rulo" dels padrins...); i finalment uns que podríem titular "de segona mà" o "amb història". La mestressa de la casa on vivim ens va regalar una tela decorada per guardar-hi cosetes que la seva mare li va fer quan ella va néixer, al sud d´Alemanya, fa més de quaranta anys. I d´indrets més coneguts, de l´Urgell, el Marçal portarà un anorac dels anys vuitanta que una amiga meva ja va lluir el primer any de la seva vida per aquelles fredes terres. Il.lusió i emoció.

dilluns, 29 de setembre de 2008

Immigrant(E)s

Ahir una veïna ens va convidar a fer el te i hi vam anar, encara que jo no bec te perquè no m´agrada. Hi havia també en Regan amb el seu pare i la seva mare; en Regan que té 4 anys, a banda del Marçal, és l´únic nen de Kilbronogue. La seva mare és de Sidney, viatjava per Irlanda quan va conèixer el seu marit irlandès i s´hi va quedar. Una altra immigrant per amor. Però no som les úniques; conec una altra catalana, una italiana, una alemanya, algunes poloneses, una espanyola i tenint en compte que en aquesta àrea hi ha ben poca població és un fet peculiar. No sé pas què té aquesta terra. Totes som dones.

divendres, 26 de setembre de 2008

De nit

Mai he estat una persona de dormir fàcil; ja sigui per les preocupacions, per la posició del llit o per la falta de companyia. Tan és així que recordo perfectament nits o èpoques en les que dormir ha estat senzill i a més ho he fet en profunditat (prefereixo oblidar els períodes en què de tan costós vaig haver de recórrer a les pastilles). Amb l´arribada del Marçal em feia por no poder dormir entre menjada i menjada a les nits: preparar la llet, donar-l´hi, fer-lo adormir i adormir-me (abans d´una hora i mitja o dues que començava, de nou, el procés); ho vaig aconseguir suposo per esgotament físic. Ara que els intervals nocturns s´han allargassat és diferent. Torno al llit , cansada i amb son, i malgrat les estratègies em vénen al pensament les preocupacions i les tristeses; i llavors penso en no-res, en paisatges del Pirineu i en el petit-gran tresor que sí que dorm no gaire lluny.

dimecres, 24 de setembre de 2008

Em toca el sol

Fa uns quants dies que per les terres d´aquí dalt veiem el sol. Seria del tot injust que no en parlés, jo que malgrat em reprimeixi bastant, sempre em queixo de tanta pluja, de molt vent i tants núvols grisos que ens amaguen l´astre. I no només jo que per raons de naixement (i un bon tros de vida) estava acostumada a veure´l quasi cada dia, sinó que la gent de per aquí també diuen, amb cara d´alegria, que per fi l´estiu ens ha arribat (això que segons el calendari celta la tardor va començar el dia 1 d´agost). Encara que la imatge típica de West Cork sigui els prats verds prop del mar amb un cel grisós ennuvolat que irradia una llum especial....de tant en tant (per no demanar massa) sóc ben feliç amb aquest sol que em posa una mica morena (no patiu, el Marçal el tapo perquè amb la seva pell tan blanqueta d´anglosaxó....)

dissabte, 20 de setembre de 2008

Tres mesos

Escric amb una mà ja que a l´altre braç hi tinc el Marçal. Plorava com cada matí perquè volia que l´agafés i avui com que és el seu aniversari dorm agafadet com li agrada. Tres mesos de felicitat. És poc temps però queda ben lluny el 20 de juny quan teníem tantes ganes de veure´l i saber que era un nen sa. Avui recordo totes les famílies amb les que vam compartir sales d´incubadores i un desig molt gran que tots aquells nens i nenes vagin creixent tan bé com ho fa el Marçal.

dijous, 18 de setembre de 2008

Les postals

Fa temps ho guardava tot; vull dir que no llençava aquelles coses que tenien un record o valor com per exemple les cartes dels amics (ordenades per persona i data), algunes entrades de teatre i els seus programes corresponents ( de l´antic Lliure, del Grec...), fulletons de casaments o recordatoris de gent estimada, etc...D´uns anys ençà guardo ben poc, per no dir res. No sé ben bé si ha estat per qüestions pràctiques (canvis de domicili i poc espai) o per filosofia (no deleitar-me tant en el passat i assaborir més el present); diria que una barreja de les dues. I ara ja toca despenjar del menjador-sala-cuina totes les targetes-postals de felicitació i benvinguda del Marçal que hem rebut (vingudes d´Irlanda, Anglaterra, la Bretanya, Canadà, Alemanya...és una tradició que no tenim els catalans). El primer pensament ha estat "les he de treure i llençar" però després he pensat que potser el Marçal serà una d´aquelles persones que els fa il.lusió tenir guardat part del seu passat. Suposo que intentaré trobar-los un lloc.

dimarts, 16 de setembre de 2008

Sí, bilingüe però...

El Marçal ja comença a fer aquella mena de sorolls que amb ulls de mare hi podria interpretar les primeres articulacions de paraules. La veritat és que se´m fa estrany pensar-lo parlant...i encara més parlant anglès. I relacionat amb el tema de les llengües: quan la gent em sent parlar-li ( de vegades llargues parrafades), gent que saben que sóc de Barcelona, em diuen: "Excellent, he will be bilingual: English and Spanish!!" I llavors la meva explicació: sí, sí bilingüe, anglès i català perquè jo li parlo català que és la meva llengua i segurament després també aprendrà espanyol, etc, etc...Fan que sí amb el cap, uns sorpresos, d altres amb cara de compungits perquè saben que ja els ho he explicat altres vegades. La qüestió és cal repetir molt les coses...o no.

divendres, 12 de setembre de 2008

Va de bèsties

No els faré pas mal però les bèsties, en general, mai m´han agradat. Però no diria tota la veritat si no confessés que darrerament, mentre passo llargues hores amb el Marçal als braços ja sigui per donar-li el biberó o per calmar-lo, que algunes bestioles em distreuen. Per la finestra de la cuina veig les vaques que pasturen al camp veí i per la del menjador més varietat: els conills que corren i s´aturen per menjar l´herba, el pit-roig que sembla que vulgui passar desapercebut, la garsa que sempre em recordo el poema musicat per Raimon. Fins aquí bé. Però és que darrerament, i d´amagat, ens visita un teixó perquè li agrada proveir-se de la brossa orgànica que tenim. Glups! I per acabar-ho d´arrodonir, l´altra nit quan el Nick va sortir al jardí a buscar orenga per l´amanida es va creuar amb una guineu, altrament dita fox o zorro que fa la bèstia més tremenda. Glups, glups!

dimarts, 9 de setembre de 2008

Els avis anglesos

Aquest passat cap de setmana hem estat acompanyats, han vingut a veure´ns els grandparents amb la bona excusa de l´aniversari del Nick. Hem estat molt bé i el Marçal ha pogut sentir més anglès del que acostuma. Ara segurament no els tornarem a veure fins al desembre. És una pena tenir els amics i familiars tan lluny: Anglaterra, Catalunya, Euskadi, EEUU, Austràlia....cosinets per 3 continents. Sort en tenim de les noves tecnologies, que a mi tant em costen...però entre el bloc, el flickr, l´email, l´skype....ho anem arreglant...aahh, i de tant en tant l´arribada d´un sobre o d´un paquet via el correu de sempre em fa molta alegria.

divendres, 5 de setembre de 2008

Cantar (II)

Continuo cantant, malgrat els comentaris dels estimats lectors. No sé si amb el que ara escriuré amansaré les feres o encara esveraré més el galliner però és el que hi ha. El meu repertori de cançons es pot dividir en 4 grans grups: les típiques de les corals infantils i trobades de Montserrat (aniré cantant a la prada, dins la fosca, plim-plim-plim salta l´esquirol); les de campaments i colònies de la meva època (jo tinc una vaca flaca, bona nit bons germans; les de cantautors (si per les aigües, gracias a la vida, quant tu te´n vas) i les del sac general (les que comentava en el post passat). I per ara això és el que aquest nen escolta; i encara més ja que m´he d´inventar part de les lletres i de tant en tant part de la melodia. Tot esperant rebre el CD que tan gentilment esteu preparant, dir-vos que el seu trosset preferit és la tornada de qualsevol nit pot sortir el sol. I jo encara m´ho crec.

dimecres, 3 de setembre de 2008

De quin color

Tant els que coneixíeu el Nick com els que el veien per primer cop no vau dubtar en dir que el Marçal és clavat al seu pare. I, per ara, el temps no ho desmenteix: pell blanqueta, la mateixa forma de la cara, el nas arremangat...Queda encara el dubte del color dels ulls. Com a nen de raça blanca els té de color grisós i diuen que fins als 6 mesos no veurem el seu color definitiu. Si fem cas a la ciència, el marró meu ha de predominar sobre el blau-gris del seu pare...però la realitat em sembla que contradirà la teoria. Li intueixo , i ja sabeu que me´l miro molt, uns ulls de color d´Atlàntic esverat, com el d´aquí.

dimarts, 2 de setembre de 2008

Avui, 2 de setembre

Aquí hi ha d´anar el post que es va publicar ahir. Jo el vaig començar a escriure ahir però l´he publicat avui. Rar.

dilluns, 1 de setembre de 2008

Quaranta-quatre

No en són ni 23 (¡quién pudiera o pudiese!), ni 87 (m´agradaria arribar-hi), ni 40 (que potser algú m´organitzaria una festa sorpresa); en faig 44, quaranta-quatre..un número que sona bé i que fa goig. El que té d´especial aquest aniversari no són ni els regals del Nick (what is this?), ni que el passi a Irlanda (als darrers anys sempre l´he celebrat a Catalunya), ni que preveuen que no plourà gaire (que ja és molt)...sinó que els faig amb un fillet i això no té paraules, especialment si tinc en compte que ja fa uns quants anys havia pensat que no seria. Doncs, mita´l, aquí el tinc donant guerra.

divendres, 29 d’agost de 2008

Canvi de talla

Aquesta nit hem fet sevir el darrer bolquer de la talla 1 i ja hem passat a la 2. En aquest cas pujar de talla fa il.lusió a diferència del que em pot passar a mi quan em compri els propers pantalons (menjo com sempre però em moc molt poc). Així que ja queden enrere els mini-bolquers que vam començar a canviar a la incubadora del soterrani de la Vall d´Hebron, després a Martorell i des de ja feia 4 setmanes i mitja aquí, en aquestes terres verdes i plujoses. Fent un càlcul aproximat, al Marçal li haurem posat i tret (i ell embrutat) uns 630 bolquers de la talla 1.

dijous, 28 d’agost de 2008

Cantar (I)

Feia temps que no cantava i ara ho faig. Si he de reconèixer la veritat: no en sé. Quan durant molts anys vaig estudiar música, aquest, el de l´entonació era el meu aspecte més fluix (i com que sí que tinc bona orella tinc la pena d´adonar-me del malament que surten les notes de les meves cordes). Doncs ara, Marçal en braços , cançó va, cançó ve. I quan riu no sé si es diverteix o ja se´n fot de sa mare i quan plora no sé si és de l´emoció o del mal d´orelles que li provoco. La qüestió és que anem passant les hores amb el Virolai, els Segadors, la Internacional....

dimecres, 27 d’agost de 2008

Mal d´esquena (I)

La meva esquena té història. Millor seria dir que tinc mal d´esquena en algunes de les seves variants des de fa anys i panys. El primer període de visita a metges,fisios, etc i tongada d´antiinflamatoris es remunta al meu primer any a la universitat, estem parlant de 26 anys enrere....i des de llavors, amb una intermitència més o menys freqüent, mai més m´ha deixat. Això, a banda de conèixer tota mena de professionals relacionats amb el tema, de ser conscient de postures corectes i no, de dosificar medicaments, de privar-me de segons què...m´ha fet fer coses un tant extravagants com per exemple en els darrers anys de treballar a IO on el dilluns teníem reunions maratonianes: anar canviant de tipus de cadira i passar estones dreta. En el darrer any, amb la bona excusa de l´embaràs, he passat moltes hores estirada i l´esquena m´ho ha agraït. I ara, amb un bitxarraku que s´acosta als 5kg...ja us ho explicaré en un altre moment.

dissabte, 23 d’agost de 2008

Ha batut el (seu popi) rècord

El Marçal menja cada 3 hores. Aquesta és la mitjana (de vegades en són 1.5h i alguna nit havia estat 4h). Si pensem en les nits i menja cada 3 hores vol dir que entre toma i toma dormim entre 1.5h i 2 hores ja que per menjar, adormir-se i jo rentar i preparar el nou biberó necessitem entre 1h i 1.5h. Pures i simples matemàtiques. Avui, aquesta nit, no sé si per casualitat o perquè ja es va fent gran (o perquè nota que la seva mare està exhausta) hem passat de menjar de dos quarts de 9 del vespre a dos quarts de 3 de la matinada. El Marçal ha batut el seu propi rècord: 6 hores!!!! i jo més contenta que un gínjol. I he tingut temps de descansar (i somniar).

divendres, 22 d’agost de 2008

Vacances

Molts esteu, heu estat o estareu aviat de vacances. Jo me n´hi aniria ara. No penso pas en una escapada al Carib, ni una expedició a Groenlàndia ni un viatge turístic per la Xina (valga´m Déu), sinó unes vacancetes més familiars, amb baby inclòs és clar, a una caleta de Menorca o a un poblet del Pirineu o ... Però no serà, ara és impossible. Doncs, demanaré menys: que per unes setmanes ens faci bon temps. Potser això encara és més difícil.

dimecres, 20 d’agost de 2008

Aniversari

Avui serà curt. Després d´una nit del lloro i d´un començament de matí no menys difícil no tinc massa energia ni per redactar. Però no podem passar el dia sense dir que avui el Marçal fa 2 mesos i que pesa 4.324 grams, més del doble de quan va néixer. Anem bé. Llàstima dels gasos, digues-li rots o pets.

dimarts, 19 d’agost de 2008

Beijing i Marçal 2008

Els Jocs de Beijing 2008 estan a punt d´acabar i els trobaré, realment, a faltar. Enmig de biberons, plors, anades amunt i avall i moltes hores a casa, els diferents esports han estat escenari de fons d´aquestes primeres setmanes a Irlanda. Això sí, han estat uns Jocs molt "british". Els he anat seguint dia a dia a la BBC i aquests, com a bons patriotes, retransmeten aquells esports on esportistes britànics tenen possibilitat de medalla. I és clar, ja em veus a mi, sent una especialista de: rem, ciclisme de pista, boxa, hípica , vela i baminton (o com s´escrigui)...Ep, també hi ha hagut connexions a atletisme, natació i gimnàstica. Recordo, enmig de plors del Marçal, el jamaicà que ha batut el record de 100m. No sé pas qui m´acompanyarà la setmana vinent.

divendres, 15 d’agost de 2008

Un dia diferent

Sempre m´han agradat els dies diferents. Quan anava l´escola volia que arribés un dia d´excursió o un dia d´examen perquè eren especials; quan treballava i feia massa dies que era al despatx anhelava per sortir de viatge. Ara, que el dia a dia, és un exemple clar de rutina valoro molt els dies diferents. Ahir : va venir la Irene, va fer bon dia i vam anar al centre de salut perquè li posessin les vacunes al Marçal. I aprofitant tot l´anterior vam anar a esmorzar a un cafè i després vam anar a un dels poblets més bonics de la costa de West Cork. Avui la Irene no hi és, ja tornem a tenir pluja i el Marçal em mira mentre escric. I disfruto de la rutina.

dimecres, 13 d’agost de 2008

Mal de panxa

Unes ganyotes, la cara comença a tornar-se vermella, ja vermella del tot...i plors. Un altre còlic o mal de panxa o "retortijón", digues-li com vulguis però li deu fer força mal pel volum del bram. I així estem. Amb aquest ítem podem dir que tenim nitbona-diabò o nitbona-diadolent o nitdolenta-diabò o nitdolenta-diadolent. Els llibres diuen que això dels còlics és qüestió d´uns 3 mesos, que després desapareixen; alguna mare em comenta que la seva filla els va tenir fins al mig any...i la infermera de Kilbronogue em deia que a les 8 setmanes acostumen a desaparèixer (em voldria animar???). Pel que fa a les darreres hores, el binomi és nitbona-diadolent. Però mira, ara he pogut escriure.

divendres, 8 d’agost de 2008

8 del 8 del 8

Avui el Marçal fa 7 setmanes i pesa 3 quilos i 800 grams. No està pas malament. Hem anat al centre de salut d´Schull, ran de mar, on teníem hora amb una metgessa de família. Ens ha agradat: seriota, per feina i eficient. La propera setmana toquen vacunes, uuuiiiii. Ah, i medeix just mig metre, això vol dir que des que va néixer ha crescut 6 cm. L´important és que està sa i feliç...però no us explico el matí de brams que ha tingut:qüestió de panxa. Pobrico. I pobrica la seva mare. Visca la paciència.

dimecres, 6 d’agost de 2008

Amb gent

Avui estem acompanyats. L' anty Susie ens ha vingut a veure i la veritat és que , a banda de la il.lusió de tenir la tieta emocionada aprop, és una gran ajuda ser dos durant el dia. Demà ja se´n va i segurament no ens tornarem a trobar fins el proper estiu. Això de tenir la família escampada pel món té els seus punts negatius. Ahir també vam estar ben acompanyats, vam passar el dia amb la Irene i a la tarda vam anar a ciutat. Em vaig armar de valor i vaig aconseguir posar el maxi-cosi al cotxe per fer el viatge fins a Skibbereen i allà, de compres....centrades bàsicament en el Marçal: que si bolquers, que si uns biberons que van bé per a no tenir gasos, que si més llet....i al vespre jo estava realment esgotada de tan "trajín" i el mosso desprenia felicitat: ben despert, sense plorar i amb ganes de voler-se comunicar.

divendres, 1 d’agost de 2008

Primer d´agost

S´inicia el mes d´agost i vist des de casa nostra això vol dir que per a molts comencen les vacances, un temps d´estiu. Segons el calendari celta avui ens comença la tardor. A trenc d´alba he pensat que el temps es contradiria amb la data, hi havia un cel clar i s´intuïa tranquil.litat atmosfèrica. Ara, a migdia el cel és gris i la pluja rega el verd. No perdo l´esperança de fer un volt abans del vespre, que al Marçal li encanta el sotragueig d´aquests camins.

dijous, 31 de juliol de 2008

Descobriments i coses que ja sabia

Quan tens un fill descobreixes i aprens moltes coses de tu : com poder sobreviure dormint poc, que pots i has de començar el dia sense organitzar-te ja que ell no té agenda tancada, que no és necessari fer els àpats quan tothom els fa i t´alimentes a mida que ell t´ho permet, etc... i també pots ratificar certs aspectes que ja sabies, com per exemple l´inútil que ets en alguns àmbits. Com crear un compte flickr per al teu fill sense trigar més de 2 hores i sense demanar ajuda ??? com posar en marxa l´ interfon-bebé que els padrins et van regalar sense equivocar-te més de 3 vegades??? com posar el maxi-cosi del bitxo al cotxe sense que a la primera sotragada surti disparat??? Doncs sí, cadascú val per al què val.

dimecres, 30 de juliol de 2008

La nostra primera passejada

Avui, perquè la treva ens ho ha permès hem pogut fer la nostra primera passejada. I si hi ha treva és perquè hi ha guerra, segons diuen les previsions. La passejada ha anat la mar de bé: el Marçal ben adormit, disfrutant dels sotracs dels camins i jo mirant i olorant el paisatge que feia més de dos mesos que no disfrutava. I en aquests dos mesos hi ha hagut temps, a banda que el Marçal arribés al món, que el color de les flors (especialment el lila i el carabassa) contrastés amb el verd que hi és per tot.