dimecres, 3 de setembre de 2008

De quin color

Tant els que coneixíeu el Nick com els que el veien per primer cop no vau dubtar en dir que el Marçal és clavat al seu pare. I, per ara, el temps no ho desmenteix: pell blanqueta, la mateixa forma de la cara, el nas arremangat...Queda encara el dubte del color dels ulls. Com a nen de raça blanca els té de color grisós i diuen que fins als 6 mesos no veurem el seu color definitiu. Si fem cas a la ciència, el marró meu ha de predominar sobre el blau-gris del seu pare...però la realitat em sembla que contradirà la teoria. Li intueixo , i ja sabeu que me´l miro molt, uns ulls de color d´Atlàntic esverat, com el d´aquí.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Marçal vaig llegint totel que la teva mare va escrivint de tu i del que aneu vivint bastant dia a dia.Ja és tard però volia felicitar-la pels seus 44 anyets d'ahir i a tu per ser-hi; perquèli omples els dies i tot eltemps d'una manera especial.Una abraçada,

carme

Padrinàs ha dit...

Marçal, no acabo d'entendre aquesta afició que tenen els humans (i on ta mare també hi cau) en veure l'herència com una característica únicament genètica... tots els dies creixent prop del blau mediterrani, el sol que et venia a despertar al matí, la lluna reflectida sobre el llit, els amics, el Cuní (això ja t'ho explicarà ta mare),i la presència real o intuïda del teu padrinàs també segur que han marcat part del que tu ets... em refereixo és clar no al color dels ulls, sinó a l'adjectiu que el segueix "esverat" hehe. Un petonàs del teu padrinàs