divendres, 12 de desembre de 2008

De valenta, res

Em deien , i jo també m´ho creia, que després de tenir un fill se´m passaria la por de les agulles. Tantes analítiques, el mateix part i les proves extres que em van fer on en alguna, i ho vaig suportar, feren servir una agulla de 20cm per poder punxar el cordó. Res, de res...bleda com sempre. Avui no em punxaven a mi, sinó al Marçal, però el teatre l´he de fer igualment, com si res passés: punxada , punxada va (i jo amb els ulls tancats) i dient-li que allò no és res. Buf! Ell, ben valent: quatre plors (i un somriure a la doctora), una bona cagadeta, biberó avall i ara una plaent dormida. Continua plovent a bots i barrals i jo més poruga que mai.

5 comentaris:

El mosquit i el camell ha dit...

D'aquí quatre dies, potser t'acompanyarà ell a tu...
Ja, gairebé, som a Santa LLúcia, perquè, com diu la cançó, puguis passejar per la Plaça Nova amb el(s) teu(s) amor(s).
Una abraçada,
Mercè

Anònim ha dit...

T'entenc molt bé, Montse. Mai no m'ha agradat que em punxessin. Passat'ho molt bé en la teva estada a Catalunya!

Josep Pastells

Anna Portell ha dit...

doncs a mi les punxades no em fan por... de les poques cosetes que no me'n fan baja! esteu guapíssims a la foto ! Una abraçada nina!

Padrinàs ha dit...

Marçal, de què t'han punxat? sort que en això no has sortit a la mare... jo també compto els dies per tenir-te als braços i mirar-te als ulls.
Un petonàs del teu padrinàs

Anònim ha dit...

Ell valent,

i tu poeta!

Que n'escrius de bé!

Als que et llegim sembla que haguem estat allà.

I les pors, al costat del Marçal, ho seran mens. Nomes cal veure-li la cara! Si ja dona seguretat!

Guillem