dijous, 4 de desembre de 2008

Em pentino

Tinc els cabells llargs (foscos amb uns quants cabells blancs) i sempre els duc recollits en una mena de cua-monyo. Només me´ls pentino amb la pinta quan me´ls rento i la resta dels dies me´ls esclareixo amb les mans; se m´embullen molt i deu ser per això que no me´ls deixo solts i quan algú m´enxampa amb la cabellera deixada anar, probablement no em reconeix. Quedo antiga però ho accepto abans d´ anar incòmoda amb els cabells fent-me nosa per tot arreu. Cada matí el moment de l´esclarida és un espectacle: em trec la goma, els cabells cap a la cara, els dits comencen a fer la seva feina (alguna ganyota si l´embull és complicat)...i el Marçal bocabadat amb l´escena com si fos el primer cop que la veiés. Primer es sorprèn i resta seriot i després, quan brando el cap, comença a somriure i sembla que la funció arribi al seu punt àlgid. Finalment quan em faig la cua fa cara de voler dir: "ja és la mare de sempre". I l´endemà repetim funció matinal.

3 comentaris:

Padrinàs ha dit...

Marçal, gaudeix d'aquests moments... els que la coneixem també sens posa la cara de babaus recordant-ho...a Barcelona, a Menorca, a Montserrat, a Martorell, a...

Anònim ha dit...

Val, però jo ja hi he passat per buscar-me la vida per escriure apòstrofs amb un teclat anglòfon. Felicitats
betm

Victoria ha dit...

Quines belles i serenes paraules, de mare i dona. M'ha agradat la teva descripció dels cabells i la mirada de'n Marçal.