El rei dels tomàquets

He cuinat sopa de tomàquet (de les poques sopes que no m´agraden massa) i ara estic escaldant més tomàquets per tal de fer-ne conserva. Això de voler fer de pagesos, sense ser-ne, provoca que, de cop i volta, se´ns acumulin els vegetals vermells. Diumenge els vam collir gairebé tots i també vam dedicar una estona a informar-nos de les seves propietats. Seria injust no dir que de les 3 varietats que vam plantar, els més gustosos i reeixits han estat els tomàquets de Montserrat, crescuts d´unes llavors que ens va regalar la I. (aquests els hem destinat exclusivament a les amanides, plat que hem repetit dia rera dia des que hem arribat). Però els tomàquets realment a ulls (i boca) de quin han fet furor han estat als del Marçal, literalment els persegueix: en veu un, l´engrapa i se´l cruspeix. Un darrera l´altre i ja han fet efecte a la seva panxeta.

Novetats al setembre

Aquest setembre el Marçal s´ha estrenat en dues coses: en les vacances i en el caminar. Dit d´una altra manera: el seu dad i la seva mare hem tingut dies d´un descans relatiu...però genial, per recordar sempre. Ha passejat per Martorell, ha corregut per la plaça de Gòsol, ha travessat el pont de Rupit, ha anat amunt i avall pel passeig de Sant Martí d´Empuries, ha pujat a l´esglèsia de Josa, ha recorregut l´Eixample, ha caminat per Sant Pere Pescador , ha trescat pel castell de Requesens, ha rondat pel Satuari del Far, ha deambulat pel Cap de creus....i nosaltres al darrera.

El temps passa volant

Aquest blog no ha estat tancat per vacances, no; per ara no n´hem fet de vacances però entre una cosa i una altra, que si la mandra, que si la poca inspiració, que si no tinc temps...no he dit res durant unes quantes setmanes. En tot aquest temps hi ha hagut algunes novetats (per fer honor al títol del blog em referiré només a les relacionades amb el Marçal): ja té quasi 5 dents senceres (aparteu-vos que mossega a tot quisqui); li agrada menjar trossets de pa, de plàtan, de pera, etc (el merder està assegurat); tresca com a bon caminant aferrat a tot allò que arriba (caigudes i nyanyos a dojo); entén més paraules i expressions (i encara que el NO el coneix prou bé, fa que no me l´entén); s´ha banyat en una piscina i ha tastat, breument, les aigües atlàntiques (definitivament, li agrada l´aigua)...i així anem seguint, que el temps passa volant.

Tristos

Tanta il.lusió que ens feia i no ha pogut ser. Amb el padrí David hem compartit poc més de 24 hores i ja hem xerrat molt , hem rigut déu ni do, hem tastat la pluja, hem passejat una mica, hem menjat pasta i begut Rioja i el seu fillol ha tingut temps de mostrar-li el seu caràcter, la seva activitat i el seu afecte...però això queda lluny de les dues setmanes que havíem de compartir. Avui no ha pogut ser, estem tristos però convençuts que el Paco descansa en pau.

Adéu a la Nancy

Avui han enterrat la Nancy. Un enterrament on només hi han estat present els seus familiars. Als amics ens van convidar ahir per poder-li dir adéu. Envoltada de flors i en un taüt de vímet, la Nancy em va sorprendre, de nou i vam celebrar el seu comiat enmig de paraules, cava, bon menjar i companyia. Durant uns mesos l´havia ajudat, quan ja anava en cadira de rodes i no es podia valdre. Em tenia paciència amb el meu anglès i em demanava quin era el jersei que li combinava millor amb aquella faldilla. Es feia cues de tant en tant i sempre menjava maduixes per esmorzar. Malgrat que era americana (o anglesa?) havia viscut la major part de la seva vida a l´Índia, envoltada de glamur. Sempre me la imaginava vestida de color blanc, com a les pel.lícules. Com de pel.lícula va ser el seu comiat.

vint de juny

(malgrat situacions difícils i algunes d´indesitjables) Un any de felicitat. Aquest vespre farà un any del petit miracle. Per molts anys, Marçal!

Personatges diferents

Els dos darrers llibres han estat diferents. De fa temps que em limito a llegir llibres que no em facin ni pensar massa, ni m´afectin molt i que em permetin desconnectar bé. Passo estones curtes amb en Moltalbano, en Wallander, en Brunetti, en Bosch, l´Scarpetta ...des de l´estimada Sicília, a la desconeguda terra nord-americana, la sempre sugerent Venècia o la freda i emboirada Suècia....i els acompanyo, sovint mig adormida, en les seves descobertes d´assassinats, robatoris i similars. Personatges que mai m´hagués pensat que em farien tanta companyia i els ho agraeixo, a ells i als seus creadors. Però els dos llibres que vaig acabar fa uns dies han estat ben diferents: un l´he trobat molt entranyable, Quiet de M. Serra i l´altre, murri (si un llibre se´l pot adjectivar així) L´elegància de l´eriçó de M. Barbery. El padrinàs haurà de continuar deixant-me llibres diferents.

Tot esperant

Passar-se la vida esperant no és la millor manera de gaudir-la i sovint he de fer l´exercici de no esperar i simplement viure el que hi ha. Des que visc a Irlanda, però, no passa dia que no esperi que surti el sol; no vull dir el moment en el que apareix l´astre, que per cert ara és molt d´hora just poc després de les 5, sinó durant el dia quan s´amaga entre núvols o simplement ha decidit no deixar-se veure en tota la jornada. Avui també l´espero però aquest mes de juny espero 2 coses més: que surtin els primers tomàquets d´unes plantes que ja estan ufanoses, que em meravella pensar que aquella llavor tan petita ha crescut així; que al Marçal li surtin les dents, que per temps i per com té les genives, sembla que no trigaran massa. Si tot surt com m´agradaria que sortís: el Marçal aviat podrà mastegar els tomàquets tot prenent el sol.

Primer de juny

Començo l´escrit i el vull acabar de pressa....he d´aprofitar el dia de sol que ens fa (com el d´ahir). Hauria de fer coses a casa però em resisteixo a no estar tota l´estona a fora, com si avui fos el darrer dia que el sol lluís i que el vent suau hagués de recomençar a bufar amb força. Aquest matí hem transplantat els carabassons i hem organitzat millor les tomaqueres i pebroteres dins la greenhouse. Ara el Marçal fa la migdiada només amb samarreta i el Nick talla l´herba que ja era massa crescuda. Com que els dies són llargs (més que a Catalunya!) encara tindrem temps d´una passejada amb el Marçal a la motxilla-cadireta que vaig comprar, de segona mà a l´ebay, on sembla un emperador contemplant el seu reialme. Au, us deixo, que o arribarà algun núvol o el Marçal es despertarà.

A Roma des de Kilbronogue

He estat una bona estona buscant en quin canal de TV podria veure el partit i minuts després de desistir m´he adonat que l´espectacle és demà i no avui. Encara que Roma, a hores d´ara, ja no deu ser la ciutat de sempre. Roma és un lloc on no em faria res escapar-m´hi sovint: tinc tants bons records de quan la vaig descobrir!!! Però no, aquests dies, no....més aviat em faria por, no sóc de masses...encara que part d´aquestes siguin del Barça. Demà miraré el partit i malgrat no en sàpiga massa de futbol li explicaré quatre coses al Nick per fer ambient. Patiré i espero que el Marçal em deixi veure tots els gols. I si per aquella mala fortuna el Barça no fos campió (no, no no...no passarà) pensaré que algun gen del nen deu ser del Manchester. La seva granny és d´allà.

El Mikel i el Marçal

A tots dos els comença i acaba el nom amb les mateixes lletres. El Mk va néixer a Bilbao, a l´Atlàntic i el Mç a Barcelona, al Mediterrani. El Mk té 5 anys i el Mç està a punt de fer-ne 1. El Mk crida el seu aita i el Mç ho fa al seu dad. El Mk és un nen tranquil i més aviat tímid i el Mç no para i s´intueix tabalot. El Mk estava trist perquè l´Atlètic no havia guanyat i el Mç, espero, que s´alegrarà quan el Barça guanyi. El Mk i el Mç tenen el braç dret més curt i la mà dreta torçada i amb 4 dits; en allò que els fa ser tan especials, coincideixen. Una família sabíem de l´altra i l´atzar (no, no, segur que fou més que l´atzar) va fer que coincidíssim a la sala d´espera del doctor S. Va ser una trobada entranyable, tendra i inolvidable.

Retornats

Ja hem retornat a la vida de sempre. Per a mi ha estat una bona setmana però amb bastant cansament; per al Marçal ha estat una setmana de descobriments, de sol i de moltes paraules i carícies. Hem compartit els dies amb l´avi, hem anat a la Vall d´Hebron a veure el doctor S., hem passejat pel peu de Montserrat, he vist gent amb qui feia anys que no em trobava, hem recorregut Martorell de dalt a baix...i al Marçal li han fet la Mona, la seva primera. Trobada inolvidable amb els millors amics i (millors) padrins. Ep, que avui ja fa 11 mesos!