dimarts, 22 de desembre del 2009

Aparició estel.lar

Ahir vam fer una festeta prenadalenca. Els avis havien convidat alguns veïns i amics : vam menjar, beure i xerrar (i jo perseguir el Marçal entre tanta gentada i una llar de foc i una estufa de llenya). Encara que l´anglès i el xampany junts podien ser incompatibles me´n vaig sortir prou bé en les converses, que no eren de temes complicats i eren articulades en una anglès britànic. Vam descobrir que els veïns del davant tenen nets catalans (estrany oi, que entre ells no s´ho haguesin dit mai?) i ja hem organitzar una trobada en els propers dies quan ells arribaran de Barcelona. Quan ja era tard i el Marçal anava d´una banda a l´altra, esgotat a més no poder, vaig decidir posar-li el pijama; no es deixava i se´m va escapar, despullat de dalt a baix, va entrar a la sala on eren tots (no vaig tenir temps d´agafar la càmera); divertidíssima la seva aparició estel.lar, malgrat que els convidats no el van veure (o van dissimular; discreció britànica)

diumenge, 20 de desembre del 2009

Un i mig

Ja és tot un homenet, en fa 18 i això vol dir que fa un any i mig que no para i que no paro. Ara tindré uns dies de descans perquè els avis estaran per ell. Tots tres estem ben refredats però només el Marçal continua amb l´energia de sempre. Ja ho veieu, estic cansada i afectada de l´oïda, que per arribar a aquesta nevada Anglaterra hem hagut de volar. Bon menjar, bon vinet i una mica de descans faran miracles.Per molts mesos!

divendres, 11 de desembre del 2009

Números rodons

Ahir vam anar a Dunmanway a veure la T., que és la fisioterapeuta del Marçal. Quan tornàvem el nostre Suzuki wagon R + platejat va arribar als cent mil quilòmetres i crec que això es mereix un xin-xin. Diria que la seva proesa no és tant haver arribat a aquesta xifra com el fet d´haver aconseguit el número rodó en un estat d´adaptació quasi total. El vaig comprar ara fa nou anys i mig en ple rovell de l´ou de la urbs catalana: petitíssim, estèticament diferent als cànons establerts i molt còmode per transitar per ciutat. Ningú s´hagués pensat mai que al cap dels anys estaria dia i nit sota la pluja (i no en el garatge de l´Eixample) i trescant per camins i carreteres que de llisos no en tenen res, com un tot terrany snse ser-ho....ah, i menys que al seient de darrera duria una cadireta de nen! Per tot això i més: visca el Suzuki i que ens acompanyi per molts anys!

dijous, 3 de desembre del 2009

Oita, oita

El Marçal xerra i xerra però encara no assigna mots a les coses. Tot va ser, però, entrar a casa de l´avi a Martorell que , assenyalant amb el dit les fotos de quan ell era petit, va començar a pronunciar: "oita, oita"....i en tota la setmana no va parar (des que hem arribat a Irlanda no he tornat a sentir l´imperatiu adaptat del guaita). Així que pel Baix Llobregat hem goitat (sempre ho he dit així) de tot: fulles seques, llums de carrer, gronxadors, mòbils i portes...sempre, sempre amb l´acompanyament sonor de fons (articulat en un to bastant agut). Fa gràcia. Recordo que les amistats barcelonines de quan érem joves també els feia gràcia el verb guaitar de les noies de poble, que sovint utilitzem simplement com a recurs. Goita, ara he de fer l´esmorzar del Marçal!