dimecres, 28 d’octubre del 2009

Idiosincràsia

Un matí per setmana el Marçal s´està a casa de la seva cangur, que viu a uns 15 quilòmetres de casa; al matí li porto jo per una carretera amb vistes, realment, esplèndides i a la tornada ens trobem a mig camí. Ahir al migdia van arribar tard i no perquè hi hagués tràfic ni perquè se´ls hagués espatllat el rellotge. Van trobar un toro estimbat a la carretera i, és clar, entre anar a buscar els pagesos, enretirar-lo...va passar l´estona. Peculiaritats d´aquí. Ah, i diumenge passat vam anar a Ballydehob, el poble veí, per veure una cocentració de vehicles antics...però, ep!, de cotxes només n´hi havia 4. La resta eren tractors antics que feien molta patxoca (i no us dic res dels tractoristes!)

dissabte, 24 d’octubre del 2009

Temps

Pluja a dojo i vent que fibla i destorba. El Marçal ha marxat amb el seu dad i tinc el temps i l´espai per a mi, situació inusual en aquests darrers setze mesos. M´acompanyo d´un cafè ristretto, del gregorià dels de Silos i de l´ordinador, que tanta companyia em fa. Temps per pensar en els amics qe aquests dies fan anys (el L., el J., la C.), en què avui fa 46 anys que els meus pares es van casar, en si és millor que fregui o faci menjar, en si demà continuarà fent mal temps. Aviat tornaran.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Octubre

Ja que visc on visc....i que no es pot tenir tot. Si tenim camps d´un color verd que enlluerna, si des del jardí podem veure el Fastnet...vol dir que he d´acceptar que la pluja és part de la nostra vida i que el vent ens acompanya sempre. Desprésuns quants anys, però, encara no m´hi he habituat i com diu la I., que en fa més de 20 que viu a terres veïnes, no ens hi acostumarem mai i sempre enyorarem la llum del Mediterrani. Sobretot és la llum. I ara, a més, amb un marrec que vol i necessita córrer amunt i avall cal fer-li entendre que no pot sortir, que s´ha d´aconformar a donar voltes al menjador i guaitar la pluja des de darrera els vidres. És que m´ho poseu tan difícil!

dimecres, 14 d’octubre del 2009

Bon minyó?

No creu, no creu. Després de diferents estratègies : explicacions, cara d´enfadada, algun crit, paciència i repetim-ho, etc....intento no amoïnar-mi més del compte, penso que és un nen i que a mida que creixi anirà trobant el seu lloc en aquest món, barreja de normes i llibertat. Això desitjo i espero.(En aquests moments s´ha quedat atrapat sota el sofà) Darrerament tenim fase de xerrera; no em feu dir si el discurs el fa en català o anglès o barreja de totes dues llengües. Li responc com aquell qui res malgrat em costi sentir-lo ja que tinc l´oïda esquerra totalment tapada i tot em ressona, ooooona, oooooona. Metgessa a quarts d´onze.

diumenge, 11 d’octubre del 2009

Parlem del català

La majoria, per no dir totes, de les persones que vaig coneixent en aquests darrers temps són mares. Tres o quatre cops per setmana ens reunim un parell d´ hores al matí, cada dia en un poblet diferent, i els nens i nenes juguen i comparteixen (l´altra dia van venir dos pares!). En general les mares aprofiten per xerrar però a mi em cansa una mica ja que hi ha moments que la meva concentració hauria de ser igual o més que quan feiem aquells listenings a les classes d´anglès. De tant en tant intento posar-hi cullerada i tothom continua pensant que els mediterranis som gent oberta. La setmana passada dues mares em van preguntar sobre el català: una quan era joveneta havia passat un any a Barcelona on la seva mare va fer de professora d´anglès i l´altra des de fa anys passa algunes setmanes a Deià per cuidar la casa d´uns amics. Quan em senten parlar amb el Marçal em pregunten: això vol dir...?, com es pronuncia...?. I a mi m´encanta.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

El molí de vent

El Marçal i el molí de vent són inseparables.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

Manies

Sóc poc mirada amb el tema del vestir, més aviat em fa madra pensar en el que m´he de posar i aquí, en aquest racó de món, encara m´he tornat més gandula per vestir una mica decent. Doncs au, si no lliga que no lligui i si el jersei té més de 20 anys, pobret, també me´l poso. Això no vol dir que no m´agradin unes peces més que les altres. Per exemple mai m´han agradat aquesta mena d´anoracs sense mànigues, no n´he tingut cap encara que diguin que són molt còmodes i abriguen d´allò més. Els trobo de "quillo-xoricillo" o de "pijo-pijales", encara que ambdós tipologies no s´avinguin massa. Ves per on, però, ara m´hi hauré d´acostumar ja que el Marçal els lluirà amb un estil de cigronet ambulant embotit en aquesta armilla impermeable i calentona. Cal ser pràctics i així haurem d´arremangar menys mànigues.