Aquest blog del MKQ

Vaig decidir començar a escriure aquest blog amb l´objectiu principal que els amics i amigues, que viviu lluny, puguéssiu veure créixer el Marçal, encara que fos a través del prisma i la ploma de la seva mare. També hi havia un objectiu, més intern, que pretenia crear-me una mena d´obligació (setmanal, com a mínim) per tal que no acabés rovellada del tot en aquest vida tan intel.lectualment poc activa. Arribada al post número cent i aprop d un any i mig de comunicació marçaliana, n´estic satifesta. Alguns d´aquells primers destinataris del blog ens continueu llegint, d´altres us hi heu afegit més tard (vells i nous coneguts) ; alguns ens escriviu cosetes, d´altres, més silenciosos, ens les dieu quan ens trobeu. Fa uns dies em plantejava si era l´hora de tancar aquest blog però indecisa amb la meva pròpia resposta he decidit continuar, almenys, fins el proper 20 de juny.

Pensaments

Podria parlar que necessito que el temps canviï i que les condicions de les carreteres millorin, que estic fastiguejada aquí dins en aquests pocs metres quadrats, que només em faltava que retornats de Catalunya on no parem se´m cancel.lessin totes les activitats , que per més inri el Nick ha marxat a Anglaterra perquè s´ha inundat la casa dels seus pares i que, malgrat el Marçal sigui una benedicció del cel i un encant de nen, cansa, cansa...però no, no esriuré sobre aquestes banalitats. El pensament se me´n va cap a Centreamèrica i la desgràcia per tanta gent d´aquell país, el més pobre de la regió. Gent que tenen una força i una capacitat de recuperació extraordinària i ininmaginable. Però aquest cop caldrà que tothom s´hi bolqui, perquè tantes persones puguin tenir un futur digne, més del que tenien. Com diu tan bé la Maruja Torres, Volquémonos.

Retornats

Ja tornem a ser a casa, a West Cork. Malgrat les inclemències del temps ho hem trobat tot bé; l´única incidència en la nostra absència ha estat que alguna bèstia famolenca ha rosegat el cable de la connexió i fins ahir al vespre no vam poder llegir blogs, enviar emails, etc. L´estada a Catalunya ha sigut genial; no hem fet res d´especial o potser tot ha estat especial. Amb el camp base a l´Eixample hem rondat per la ciutat amunt i avall. Quan sigui més gran el Marçal no sé si ho recordarà (sinó ja li ho explicaré): escales mecàniques, el metro, ascensors, cotxes i autobusos, moltes estones a l´aire lliure i sobretot tants amics i amigues que us l´estimeu molt han fet que obrís els ulls com taronges i somrigués contínuament. Ara, amb un sol i un cel inusual per aquestes terres, ens n´anem a Schull procurant no relliscar.

Aparició estel.lar

Ahir vam fer una festeta prenadalenca. Els avis havien convidat alguns veïns i amics : vam menjar, beure i xerrar (i jo perseguir el Marçal entre tanta gentada i una llar de foc i una estufa de llenya). Encara que l´anglès i el xampany junts podien ser incompatibles me´n vaig sortir prou bé en les converses, que no eren de temes complicats i eren articulades en una anglès britànic. Vam descobrir que els veïns del davant tenen nets catalans (estrany oi, que entre ells no s´ho haguesin dit mai?) i ja hem organitzar una trobada en els propers dies quan ells arribaran de Barcelona. Quan ja era tard i el Marçal anava d´una banda a l´altra, esgotat a més no poder, vaig decidir posar-li el pijama; no es deixava i se´m va escapar, despullat de dalt a baix, va entrar a la sala on eren tots (no vaig tenir temps d´agafar la càmera); divertidíssima la seva aparició estel.lar, malgrat que els convidats no el van veure (o van dissimular; discreció britànica)

Un i mig

Ja és tot un homenet, en fa 18 i això vol dir que fa un any i mig que no para i que no paro. Ara tindré uns dies de descans perquè els avis estaran per ell. Tots tres estem ben refredats però només el Marçal continua amb l´energia de sempre. Ja ho veieu, estic cansada i afectada de l´oïda, que per arribar a aquesta nevada Anglaterra hem hagut de volar. Bon menjar, bon vinet i una mica de descans faran miracles.Per molts mesos!

Números rodons

Ahir vam anar a Dunmanway a veure la T., que és la fisioterapeuta del Marçal. Quan tornàvem el nostre Suzuki wagon R + platejat va arribar als cent mil quilòmetres i crec que això es mereix un xin-xin. Diria que la seva proesa no és tant haver arribat a aquesta xifra com el fet d´haver aconseguit el número rodó en un estat d´adaptació quasi total. El vaig comprar ara fa nou anys i mig en ple rovell de l´ou de la urbs catalana: petitíssim, estèticament diferent als cànons establerts i molt còmode per transitar per ciutat. Ningú s´hagués pensat mai que al cap dels anys estaria dia i nit sota la pluja (i no en el garatge de l´Eixample) i trescant per camins i carreteres que de llisos no en tenen res, com un tot terrany snse ser-ho....ah, i menys que al seient de darrera duria una cadireta de nen! Per tot això i més: visca el Suzuki i que ens acompanyi per molts anys!

Oita, oita

El Marçal xerra i xerra però encara no assigna mots a les coses. Tot va ser, però, entrar a casa de l´avi a Martorell que , assenyalant amb el dit les fotos de quan ell era petit, va començar a pronunciar: "oita, oita"....i en tota la setmana no va parar (des que hem arribat a Irlanda no he tornat a sentir l´imperatiu adaptat del guaita). Així que pel Baix Llobregat hem goitat (sempre ho he dit així) de tot: fulles seques, llums de carrer, gronxadors, mòbils i portes...sempre, sempre amb l´acompanyament sonor de fons (articulat en un to bastant agut). Fa gràcia. Recordo que les amistats barcelonines de quan érem joves també els feia gràcia el verb guaitar de les noies de poble, que sovint utilitzem simplement com a recurs. Goita, ara he de fer l´esmorzar del Marçal!

Temporal

Amb aquest temporal que tenim, fins i tot m´ ha fet por sortir amb el cotxe cap a Bantry on havia de fer gestions. Fa hores que pluja i vent no ens abandonen i els camins i carreteres no donen l´abast en engollir o reconduir l´aigua. A casa. Què farem tantes hores en tant poc metres quadrats? El Marçal té força idees: treure a passejar l´escombreta del lavabo, teclejar a l´ordinador, obrir i tancar el rentaplats, encendre i apagar el televisor o el CD, i algunes més assenyades. A la seva mare algunes de les activitats preferides la fan sortir de polleguera però ves què hem de fer: paciència, bons aliments , una mica de disciplina...i mooolta creativitat. Això sí, penso fer una migdiada de reina (ara no sé si les reines en fan?) amb el consetiment i la companyia petit príncep.

(Oju: quan aquest matí anava a penjar el post s´ha tallat la connexió, ja ens passa quan hi ha molt mal temps. M´acabo de llevar de la dolça migdiada)

Agraïda

Avui se celebra el dia internacional de la JOC tot commemorant l´aniversari de naixement de Joseph Cardijn, el seu fundador. Ho he llegit aquest matí en el blog del Josep Maria, actual consiliari de la CIJOC, amb qui vam treballar en el moviment uns quants anys. Ui no, no explicaré batalletes d´aquells temps (que recordo molt intensos) sinó que vull expressar el meu sentiment d´agraïment d´haver-hi pogut pertànyer. I posats a fer, dir el molt afortunada que em sento d´haver participat en altres moviments, associacions, grups, que han estat la millor escola de vida. Tan de bo el Marçal tingués l´oportunitat de descobrir-ho.

Al mar

Com que diumenge passat va fer bo vam aprofitar per passar el dia fora, oblidant-nos de les neteges necessàries dels caps de setmana (només un parell de rentadores per gaudir del plaer d´estendre la roba a fora). Vam tenir la sort de poder compartir les activitats amb la S. , el H. i el seu fill L. de l´edat del Marçal. Per començar, un volt per una de les platges menys exposades al vent, amb remullada inclosa (i alguna escridassada meva però és que si al Marçal no li trèiem mitjons, sabates i pantalons s´hi hagués tirat igualment); després una mini-excursioneta truncada per un ruixat (fins i tot els dies més assoleiats permeten la pluja); el dinar, en un pub davant el mar (la sopa de peix sembla que va calmar el vailet); i per acabar el dia una passejada en canoa per una de les badies més precioses que he vist mai (ells, els remers ho van fer bé) i les dues foques que ens vigilaven semblava que ens preguntessin: "voleu dir que el novembre és el millor mes per estar al mar?"

Josep Maria

La darrera abraçada fou a l´estiu del 2007, el darrer email just 4 dies abans de morir; avui ja fa dos anys que el Josep Maria ens va deixar i encara no me´n sé avenir de la seva absència. Hi ha dies que m´envaeixen els records amb tristesa de rera fons, en d´altres els moments i la memòria els visc més serenament i amb gratitud. La rectoria de Martorell, la casa de colònies de Sant Salvador, el despatx de Llúria, el Pirineu, la saleta de Pla de Fornells, Nou Barris: quantes paraules, quants gestos i una bella història d´amistat i d´aprenentatge.

"Acabo el curs amb un agraÏment especial a tothom, a tots els qui m'heu fet possible viure en pau el càncer amb el que convisc, per totes les atencions, el vostre interés... Com dic en el full informatiu de la parròquia, és un veritable privilegi viure una malaltia tant i tant acompanya. Gràcies a totes i a tots."

I nosaltres hem sigut els afortunats.
Aquell 5 de novembre jo ja esperava el Marçal però encara no ho sabia.

Novembre

Segurament en la meva vida he tingut bons novembres però valorat en general, el novembre és el mes que menys m´agrada. Deixem enrera la llum per entrar de ple en dies curtets, boira i plugim; a l´època que em dedicava a l´ensenyament encara faltaven molts dies per a les vacances de Nadal (les anomenaré sempre així com continuo parlant del xampany) i ja notava el cansament del primer trismeste...però mira avui, 2 de novembre, mentre us escric des de l´illa veïna amb un estat de semi-vacances, amb un dia de fred i sol, amb el Marçal ben feliç i jo amb l´ordinador davant la llar de foc...penso que el novembre tampoc està tan malament. I si veiéssiu la cara d´emocionat del Marçal sota la pluja de fulles seques, encara em tindríeu més enveja. Visca el novembre!