Visites (I)

En les darreres setmanes intento anar a visitar algunes persones que fan temps que m´ho proposen. La majoria d´elles són dones més grans que jo, ex-alumnes d´espanyol i que sento que em tenen molt d´apreci. A mi em fa una certa mandra (preparar el Marçal i tots els seus patracols, agafar el cotxe i camins amunt, camins avall) però al Marçal li va molt bé trobar-se amb gent. Ahir vam anar a trobar la F. (Nú!! vam passar per davant del castell del J. Irons però a ell no el vam veure) que viu en una caseta que acaben de renovar. Just ahir era el seu aniversari: feia 71 anys. És una dona que m´agrada, que desprén energia. És actriu però ara es dedica més a conrear patates, tomàquets i pastanagues que no pas a pujar als teatres. Els seus fills viuen lluny: a Xipre, Japó i Dubai; i tot parlant de fills em va dir que havia tingut la seva filla petita als 43 anys i em vaig sentir acompanyada, com alleugerida. De vegades, quan penso en l´edat en la que he tingut el Marçal em sento bitxo rar(o). Em va anar bé la trobada

Uns sí, d´altres no.

Ja comencem a mirar contes, a explicar-los, a escoltar-los. Els que tenim bàsicament tenen dibuixos vistosos i una mica de lletra, la majoria en anglès. Vaig decidir que els hi explicaria en català, no fos cas que agafés el meu peculiar accent. I així ho faig: com una traducció simultània del que em vaig trobant full rera full. No m´hi he d´escarrassar gaire, com haureu suposat: que si la marieta i el conill, que si la granota i el pollet....Per ara quasi tots els personatges són animalons i malgrat ser angloparlants es comuniquen gairebé tots com els catalans: el cat-gat miola amb un miaaaau, la frog-granota diu croac-croac, la cow-vaca crida muuuu, la sheep-ovella fa beeee...però n´he trobat un parell que es comuniquen diferent: el dog-gos borda woof-woof i els ocellets-birds piulen tweet-tweet...Mira que ens ho foten difícil!

Anem bé

Hem anat a Skibbereen a veure la Charlote perquè ens fes una nova fèrula. Cada nit quan el Marçal està adormit el Nick li posa una fèrula al braç més curt per tal d´adreçar-li la mà. De vegades se la treu durant la nit però la majoria de matins encara la té al seu lloc. El doctor S. de la Vall d´Hebron va quedar impressionat de la feina feta per la fèrula ja que el Marçal tenia els tendons molt més flexibles que quan tenia poques setmanes i això vol dir que de cara a l´operació de la seva mà anem molt bé. Avui a la consulta ha estat un pèl neguitós però després d´un exquisit biberó i una inusual migdiada ja no se´n recorda. Ara el tinc davant jugant amb un cuc de colors: ara amb l´esquerra i s´ajuda amb la dreta.

Beethoven

Hagués preferit el de Bach o Mozart però des de la web anglesa on els volia comprar em van dir que a Irlanda no els podien enviar. Vaig haver de quedar-me el de Beetthoven i aquest doncs ha estat el primer DVD que el Marçal ha vist i escoltat: Baby Beethoven, Smphony of Fun. Colors, moviment i, especialment, la música criden l´atenció al Marçal. Aquesta però no dura massa, per ara uns 10 minuts. Trobo que és una bona eina per anar descobrint un món de sensacions (i perquè negar-ho: uns minuts per prendre´m un cafè) però no fa massa vaig llegir un article on una periodista i mare, amiga meva, apuntava que aquest material tan elogiat fa uns anys també té els seus aspectes perjudicials. Com que o no els recordo o no els esmentava, l´he escrit a veure si m´informa. Mentrestant sona la novena.

La trona padrina

Ja el tenim a la trona: com un cigronet recolzat a l´estampat de plàstic des d´on sembla que vulgui albirar tot el que li permet la seva estatura . Fa una mica de riure: un ésser tan diminut i alçat , amb els ulls ben badats i intentant-ho controlar tot. M´agrada que sigui curiós i una mica tafaner, que atent al seu voltant se les vegi venir. Des que va néixer ha estat el rei de la casa (perdoneu l´expressió els lectors republicans) i ara que el tenim entronitzat (trona padrina o regal dels padrins) ni us ho podeu imaginar.

Recomenço

El dia dels Reis és un bon dia per saludar-vos, de nou. Escriuré poquet perquè ara just que m´he decidit a començar ja sento que el Marçal vol llevar-se de la migdiada. En aquestes 3 setmanes de no-escrits el Marçal ha estat amb molta gent i diria que n´ha disfrutat; s´ha fet més gran i el noto més entremaliadot. A les nits ja no dorm com quan era més petit i abans d´ahir va tastar la primera fruita (fa ganyotes i en menja poqueta). Desitjo que hagueu disfrutat de la festa.

Mig any

En aquest darrer dia de la tardor el Marçal fa 6 mesos. Ho celebrem; em sembla que no farem pastís, ni regals però ho celebrem. Aprofito aquest dia feliç per donar-vos les gràcies a tots els que ens seguiu i ens dieu cosetes a través del blog. Volia que aquest fos un mitjà a través del qual estéssim en contacte i anéssiu veient , en la mesura del possible, com va creixent; ho volia i així ha estat (almenys per a mi). Gràcies Padrinàs, Carme, David, Josep, Mercè, Anna, Albert, Maria, Núria, Josep Maria, Guillem, Elisabet, Ruth, Marieta, Lluís, Victòria, Trulli, Xavi, Roser...per les vostres paraules. Estic segura que quan el Marçal sigui més gran i ens llegeixi li farà molta il.lusió. Gràcies, també, a tots els que sé que ens llegiu .

El nostre primer Santa

Avui hem rebut per primer cop en la nostra vida el Santa: per al Marçal perquè és el seu primer Nadal i jo perquè sempre només havia rebut els Reis de l´Orient. I ha estat un plaer. Quan ha agafat el Marçal i l´ha arrebossat entre la seva llarga barba, ell no ha plorat i ha continuat a la seva, mirant l´entorn que també li era nou. Llavors el Santa, amb una veu d´home vell, ens ha començat a parlar i jo li he dit que estàvem nerviosos perquè jo era el primer cop en ma vida que hi parlava i com que l´accent em delata m´ha preguntat d´on era i tot seguit m´ha dit "Buenos días ¿verdad?" i és clar he hagut de fer un breeeu resum d´allò que "T´entenc però nosaltres diem Bon dia" i m´ha entès i llavors m´ho ha dit en gaèlic, també. Feliços i contents hem cantat el "gingambels, gingambels...."

De valenta, res

Em deien , i jo també m´ho creia, que després de tenir un fill se´m passaria la por de les agulles. Tantes analítiques, el mateix part i les proves extres que em van fer on en alguna, i ho vaig suportar, feren servir una agulla de 20cm per poder punxar el cordó. Res, de res...bleda com sempre. Avui no em punxaven a mi, sinó al Marçal, però el teatre l´he de fer igualment, com si res passés: punxada bé, punxada va (i jo amb els ulls tancats) i dient-li que allò no és res. Buf! Ell, ben valent: quatre plors (i un somriure a la doctora), una bona cagadeta, biberó avall i ara una plaent dormida. Continua plovent a bots i barrals i jo més poruga que mai.

Ja falta menys

Ja falta menys per Santa Llúcia, menys per arribar el dia més curt, menys per aterrar a Catalunya...Ja falta menys per tot. D´avui en vuit arribarem a Anglaterra, a casa dels avis britànics. Seran dies de tranquil.litat, de bon menjar, de disfrutar de la llar de foc... La Joan i el David van contant els dies que falten per estar amb el Marçal; malgrat ens separi un mar i molts quilòmetres és el net que tenen més aprop (els altres viuen a Perth i Nova York). Els avis es desviuran per fer-nos contents i això que estaran cansats ja que aquesta és l´època de l´any que tenen més feina: ella mestra i ell enginyer però des de fa molts anys fan pessebres. En fan tot l´any però a partir de l´octubre és quan comencen les comandes i aquest any va ser el mes en què ens van anunciar i bombardejar amb el que ja sospitàvem: temps de crisi. Veurem molts pessebres, massa, en el taller.

Em pentino

Tinc els cabells llargs (foscos amb uns quants cabells blancs) i sempre els duc recollits en una mena de cua-monyo. Només me´ls pentino amb la pinta quan me´ls rento i la resta dels dies me´ls esclareixo amb les mans; se m´embullen molt i deu ser per això que no me´ls deixo solts i quan algú m´enxampa amb la cabellera deixada anar, probablement no em reconeix. Quedo antiga però ho accepto abans d´ anar incòmoda amb els cabells fent-me nosa per tot arreu. Cada matí el moment de l´esclarida és un espectacle: em trec la goma, els cabells cap a la cara, els dits comencen a fer la seva feina (alguna ganyota si l´embull és complicat)...i el Marçal bocabadat amb l´escena com si fos el primer cop que la veiés. Primer es sorprèn i resta seriot i després, quan brando el cap, comença a somriure i sembla que la funció arribi al seu punt àlgid. Finalment quan em faig la cua fa cara de voler dir: "ja és la mare de sempre". I l´endemà repetim funció matinal.

Com n´hi hauríem de dir?

Sóc del parer de dir les coses pel seu nom: al pa, pa i al vi, vi. Entenc, però, que de vegades, ja sigui per educació o per benvolença ,utilitzem eufemismes, que tampoc fan cap mal: aquella persona que no és gaire espavilada (realment és ruca, ruca), aquell nen que no és massa bufó (lleig com un pecat). Anem al gra: no trobo l´adjectiu ni expressió per anomenar el braç i mà drets del Marçal. Hi podrien haver moltes propostes (parlem de la mà, per exemple): la mà torta (lleig, lleig), La Mà (com si l´altra no ho fos), la mà diferent (o potser són les dels altres, les diferents?), la mà esguerrada (digueu-me ximpleta), la mà que tant ens va fer patir i que ara acarono dolçament (perífrasi literària massa llarga), etc, etc....i voldria trobar les paraules, pensant sobre tot quan el Marçal ja ens entengui. Durant aquests mesos, i això que per aquí xerro poc, n´he hagut de parlar bastant. S´admeten suggeriments.