Temporal

Amb aquest temporal que tenim, fins i tot m´ ha fet por sortir amb el cotxe cap a Bantry on havia de fer gestions. Fa hores que pluja i vent no ens abandonen i els camins i carreteres no donen l´abast en engollir o reconduir l´aigua. A casa. Què farem tantes hores en tant poc metres quadrats? El Marçal té força idees: treure a passejar l´escombreta del lavabo, teclejar a l´ordinador, obrir i tancar el rentaplats, encendre i apagar el televisor o el CD, i algunes més assenyades. A la seva mare algunes de les activitats preferides la fan sortir de polleguera però ves què hem de fer: paciència, bons aliments , una mica de disciplina...i mooolta creativitat. Això sí, penso fer una migdiada de reina (ara no sé si les reines en fan?) amb el consetiment i la companyia petit príncep.

(Oju: quan aquest matí anava a penjar el post s´ha tallat la connexió, ja ens passa quan hi ha molt mal temps. M´acabo de llevar de la dolça migdiada)

Agraïda

Avui se celebra el dia internacional de la JOC tot commemorant l´aniversari de naixement de Joseph Cardijn, el seu fundador. Ho he llegit aquest matí en el blog del Josep Maria, actual consiliari de la CIJOC, amb qui vam treballar en el moviment uns quants anys. Ui no, no explicaré batalletes d´aquells temps (que recordo molt intensos) sinó que vull expressar el meu sentiment d´agraïment d´haver-hi pogut pertànyer. I posats a fer, dir el molt afortunada que em sento d´haver participat en altres moviments, associacions, grups, que han estat la millor escola de vida. Tan de bo el Marçal tingués l´oportunitat de descobrir-ho.

Al mar

Com que diumenge passat va fer bo vam aprofitar per passar el dia fora, oblidant-nos de les neteges necessàries dels caps de setmana (només un parell de rentadores per gaudir del plaer d´estendre la roba a fora). Vam tenir la sort de poder compartir les activitats amb la S. , el H. i el seu fill L. de l´edat del Marçal. Per començar, un volt per una de les platges menys exposades al vent, amb remullada inclosa (i alguna escridassada meva però és que si al Marçal no li trèiem mitjons, sabates i pantalons s´hi hagués tirat igualment); després una mini-excursioneta truncada per un ruixat (fins i tot els dies més assoleiats permeten la pluja); el dinar, en un pub davant el mar (la sopa de peix sembla que va calmar el vailet); i per acabar el dia una passejada en canoa per una de les badies més precioses que he vist mai (ells, els remers ho van fer bé) i les dues foques que ens vigilaven semblava que ens preguntessin: "voleu dir que el novembre és el millor mes per estar al mar?"

Josep Maria

La darrera abraçada fou a l´estiu del 2007, el darrer email just 4 dies abans de morir; avui ja fa dos anys que el Josep Maria ens va deixar i encara no me´n sé avenir de la seva absència. Hi ha dies que m´envaeixen els records amb tristesa de rera fons, en d´altres els moments i la memòria els visc més serenament i amb gratitud. La rectoria de Martorell, la casa de colònies de Sant Salvador, el despatx de Llúria, el Pirineu, la saleta de Pla de Fornells, Nou Barris: quantes paraules, quants gestos i una bella història d´amistat i d´aprenentatge.

"Acabo el curs amb un agraÏment especial a tothom, a tots els qui m'heu fet possible viure en pau el càncer amb el que convisc, per totes les atencions, el vostre interés... Com dic en el full informatiu de la parròquia, és un veritable privilegi viure una malaltia tant i tant acompanya. Gràcies a totes i a tots."

I nosaltres hem sigut els afortunats.
Aquell 5 de novembre jo ja esperava el Marçal però encara no ho sabia.

Novembre

Segurament en la meva vida he tingut bons novembres però valorat en general, el novembre és el mes que menys m´agrada. Deixem enrera la llum per entrar de ple en dies curtets, boira i plugim; a l´època que em dedicava a l´ensenyament encara faltaven molts dies per a les vacances de Nadal (les anomenaré sempre així com continuo parlant del xampany) i ja notava el cansament del primer trismeste...però mira avui, 2 de novembre, mentre us escric des de l´illa veïna amb un estat de semi-vacances, amb un dia de fred i sol, amb el Marçal ben feliç i jo amb l´ordinador davant la llar de foc...penso que el novembre tampoc està tan malament. I si veiéssiu la cara d´emocionat del Marçal sota la pluja de fulles seques, encara em tindríeu més enveja. Visca el novembre!

Idiosincràsia

Un matí per setmana el Marçal s´està a casa de la seva cangur, que viu a uns 15 quilòmetres de casa; al matí li porto jo per una carretera amb vistes, realment, esplèndides i a la tornada ens trobem a mig camí. Ahir al migdia van arribar tard i no perquè hi hagués tràfic ni perquè se´ls hagués espatllat el rellotge. Van trobar un toro estimbat a la carretera i, és clar, entre anar a buscar els pagesos, enretirar-lo...va passar l´estona. Peculiaritats d´aquí. Ah, i diumenge passat vam anar a Ballydehob, el poble veí, per veure una cocentració de vehicles antics...però, ep!, de cotxes només n´hi havia 4. La resta eren tractors antics que feien molta patxoca (i no us dic res dels tractoristes!)

Temps

Pluja a dojo i vent que fibla i destorba. El Marçal ha marxat amb el seu dad i tinc el temps i l´espai per a mi, situació inusual en aquests darrers setze mesos. M´acompanyo d´un cafè ristretto, del gregorià dels de Silos i de l´ordinador, que tanta companyia em fa. Temps per pensar en els amics qe aquests dies fan anys (el L., el J., la C.), en què avui fa 46 anys que els meus pares es van casar, en si és millor que fregui o faci menjar, en si demà continuarà fent mal temps. Aviat tornaran.

Octubre

Ja sé que visc on visc....i que no es pot tenir tot. Si tenim camps d´un color verd que enlluerna, si des del jardí podem veure el Fastnet...vol dir que he d´acceptar que la pluja és part de la nostra vida i que el vent ens acompanya sempre. Després d´uns quants anys, però, encara no m´hi he habituat i com diu la I., que en fa més de 20 que viu a terres veïnes, no ens hi acostumarem mai i sempre enyorarem la llum del Mediterrani. Sobretot és la llum. I ara, a més, amb un marrec que vol i necessita córrer amunt i avall cal fer-li entendre que no pot sortir, que s´ha d´aconformar a donar voltes al menjador i guaitar la pluja des de darrera els vidres. És que m´ho poseu tan difícil!

Bon minyó?

No creu, no creu. Després de diferents estratègies : explicacions, cara d´enfadada, algun crit, paciència i repetim-ho, etc....intento no amoïnar-mi més del compte, penso que és un nen i que a mida que creixi anirà trobant el seu lloc en aquest món, barreja de normes i llibertat. Això desitjo i espero.(En aquests moments s´ha quedat atrapat sota el sofà) Darrerament tenim fase de xerrera; no em feu dir si el discurs el fa en català o anglès o barreja de totes dues llengües. Li responc com aquell qui res malgrat em costi sentir-lo ja que tinc l´oïda esquerra totalment tapada i tot em ressona, ooooona, oooooona. Metgessa a quarts d´onze.

Parlem del català

La majoria, per no dir totes, de les persones que vaig coneixent en aquests darrers temps són mares. Tres o quatre cops per setmana ens reunim un parell d´ hores al matí, cada dia en un poblet diferent, i els nens i nenes juguen i comparteixen (l´altra dia van venir dos pares!). En general les mares aprofiten per xerrar però a mi em cansa una mica ja que hi ha moments que la meva concentració hauria de ser igual o més que quan feiem aquells listenings a les classes d´anglès. De tant en tant intento posar-hi cullerada i tothom continua pensant que els mediterranis som gent oberta. La setmana passada dues mares em van preguntar sobre el català: una quan era joveneta havia passat un any a Barcelona on la seva mare va fer de professora d´anglès i l´altra des de fa anys passa algunes setmanes a Deià per cuidar la casa d´uns amics. Quan em senten parlar amb el Marçal em pregunten: això vol dir...?, com es pronuncia...?. I a mi m´encanta.

El molí de vent

El Marçal i el molí de vent són inseparables.

Manies

Sóc poc mirada amb el tema del vestir, més aviat em fa madra pensar en el que m´he de posar i aquí, en aquest racó de món, encara m´he tornat més gandula per vestir una mica decent. Doncs au, si no lliga que no lligui i si el jersei té més de 20 anys, pobret, també me´l poso. Això no vol dir que no m´agradin unes peces més que les altres. Per exemple mai m´han agradat aquesta mena d´anoracs sense mànigues, no n´he tingut cap encara que diguin que són molt còmodes i abriguen d´allò més. Els trobo de "quillo-xoricillo" o de "pijo-pijales", encara que ambdós tipologies no s´avinguin massa. Ves per on, però, ara m´hi hauré d´acostumar ja que el Marçal els lluirà amb un estil de cigronet ambulant embotit en aquesta armilla impermeable i calentona. Cal ser pràctics i així haurem d´arremangar menys mànigues.