dimecres, 28 d’octubre del 2009

Idiosincràsia

Un matí per setmana el Marçal s´està a casa de la seva cangur, que viu a uns 15 quilòmetres de casa; al matí li porto jo per una carretera amb vistes, realment, esplèndides i a la tornada ens trobem a mig camí. Ahir al migdia van arribar tard i no perquè hi hagués tràfic ni perquè se´ls hagués espatllat el rellotge. Van trobar un toro estimbat a la carretera i, és clar, entre anar a buscar els pagesos, enretirar-lo...va passar l´estona. Peculiaritats d´aquí. Ah, i diumenge passat vam anar a Ballydehob, el poble veí, per veure una cocentració de vehicles antics...però, ep!, de cotxes només n´hi havia 4. La resta eren tractors antics que feien molta patxoca (i no us dic res dels tractoristes!)

dissabte, 24 d’octubre del 2009

Temps

Pluja a dojo i vent que fibla i destorba. El Marçal ha marxat amb el seu dad i tinc el temps i l´espai per a mi, situació inusual en aquests darrers setze mesos. M´acompanyo d´un cafè ristretto, del gregorià dels de Silos i de l´ordinador, que tanta companyia em fa. Temps per pensar en els amics qe aquests dies fan anys (el L., el J., la C.), en què avui fa 46 anys que els meus pares es van casar, en si és millor que fregui o faci menjar, en si demà continuarà fent mal temps. Aviat tornaran.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Octubre

Ja sé que visc on visc....i que no es pot tenir tot. Si tenim camps d´un color verd que enlluerna, si des del jardí podem veure el Fastnet...vol dir que he d´acceptar que la pluja és part de la nostra vida i que el vent ens acompanya sempre. Després d´uns quants anys, però, encara no m´hi he habituat i com diu la I., que en fa més de 20 que viu a terres veïnes, no ens hi acostumarem mai i sempre enyorarem la llum del Mediterrani. Sobretot és la llum. I ara, a més, amb un marrec que vol i necessita córrer amunt i avall cal fer-li entendre que no pot sortir, que s´ha d´aconformar a donar voltes al menjador i guaitar la pluja des de darrera els vidres. És que m´ho poseu tan difícil!

dimecres, 14 d’octubre del 2009

Bon minyó?

No creu, no creu. Després de diferents estratègies : explicacions, cara d´enfadada, algun crit, paciència i repetim-ho, etc....intento no amoïnar-mi més del compte, penso que és un nen i que a mida que creixi anirà trobant el seu lloc en aquest món, barreja de normes i llibertat. Això desitjo i espero.(En aquests moments s´ha quedat atrapat sota el sofà) Darrerament tenim fase de xerrera; no em feu dir si el discurs el fa en català o anglès o barreja de totes dues llengües. Li responc com aquell qui res malgrat em costi sentir-lo ja que tinc l´oïda esquerra totalment tapada i tot em ressona, ooooona, oooooona. Metgessa a quarts d´onze.

diumenge, 11 d’octubre del 2009

Parlem del català

La majoria, per no dir totes, de les persones que vaig coneixent en aquests darrers temps són mares. Tres o quatre cops per setmana ens reunim un parell d´ hores al matí, cada dia en un poblet diferent, i els nens i nenes juguen i comparteixen (l´altra dia van venir dos pares!). En general les mares aprofiten per xerrar però a mi em cansa una mica ja que hi ha moments que la meva concentració hauria de ser igual o més que quan feiem aquells listenings a les classes d´anglès. De tant en tant intento posar-hi cullerada i tothom continua pensant que els mediterranis som gent oberta. La setmana passada dues mares em van preguntar sobre el català: una quan era joveneta havia passat un any a Barcelona on la seva mare va fer de professora d´anglès i l´altra des de fa anys passa algunes setmanes a Deià per cuidar la casa d´uns amics. Quan em senten parlar amb el Marçal em pregunten: això vol dir...?, com es pronuncia...?. I a mi m´encanta.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

El molí de vent

El Marçal i el molí de vent són inseparables.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

Manies

Sóc poc mirada amb el tema del vestir, més aviat em fa madra pensar en el que m´he de posar i aquí, en aquest racó de món, encara m´he tornat més gandula per vestir una mica decent. Doncs au, si no lliga que no lligui i si el jersei té més de 20 anys, pobret, també me´l poso. Això no vol dir que no m´agradin unes peces més que les altres. Per exemple mai m´han agradat aquesta mena d´anoracs sense mànigues, no n´he tingut cap encara que diguin que són molt còmodes i abriguen d´allò més. Els trobo de "quillo-xoricillo" o de "pijo-pijales", encara que ambdós tipologies no s´avinguin massa. Ves per on, però, ara m´hi hauré d´acostumar ja que el Marçal els lluirà amb un estil de cigronet ambulant embotit en aquesta armilla impermeable i calentona. Cal ser pràctics i així haurem d´arremangar menys mànigues.

dimarts, 29 de setembre del 2009

El rei dels tomàquets

He cuinat sopa de tomàquet (de les poques sopes que no m´agraden massa) i ara estic escaldant més tomàquets per tal de fer-ne conserva. Això de voler fer de pagesos, sense ser-ne, provoca que, de cop i volta, se´ns acumulin els vegetals vermells. Diumenge els vam collir gairebé tots i també vam dedicar una estona a informar-nos de les seves propietats. Seria injust no dir que de les 3 varietats que vam plantar, els més gustosos i reeixits han estat els tomàquets de Montserrat, crescuts d´unes llavors que ens va regalar la I. (aquests els hem destinat exclusivament a les amanides, plat que hem repetit dia rera dia des que hem arribat). Però els tomàquets realment a ulls (i boca) de quin han fet furor han estat als del Marçal, literalment els persegueix: en veu un, l´engrapa i se´l cruspeix. Un darrera l´altre i ja han fet efecte a la seva panxeta.

dimarts, 22 de setembre del 2009

Novetats al setembre

Aquest setembre el Marçal s´ha estrenat en dues coses: en les vacances i en el caminar. Dit d´una altra manera: el seu dad i la seva mare hem tingut dies d´un descans relatiu...però genial, per recordar sempre. Ha passejat per Martorell, ha corregut per la plaça de Gòsol, ha travessat el pont de Rupit, ha anat amunt i avall pel passeig de Sant Martí d´Empuries, ha pujat a l´esglèsia de Josa, ha recorregut l´Eixample, ha caminat per Sant Pere Pescador , ha trescat pel castell de Requesens, ha rondat pel Satuari del Far, ha deambulat pel Cap de creus....i nosaltres al darrera.

dijous, 13 d’agost del 2009

El temps passa volant

Aquest blog no ha estat tancat per vacances, no; per ara no n´hem fet de vacances però entre una cosa i una altra, que si la mandra, que si la poca inspiració, que si no tinc temps...no he dit res durant unes quantes setmanes. En tot aquest temps hi ha hagut algunes novetats (per fer honor al títol del blog em referiré només a les relacionades amb el Marçal): ja té quasi 5 dents senceres (aparteu-vos que mossega a tot quisqui); li agrada menjar trossets de pa, de plàtan, de pera, etc (el merder està assegurat); tresca com a bon caminant aferrat a tot allò que arriba (caigudes i nyanyos a dojo); entén més paraules i expressions (i encara que el NO el coneix prou bé, fa que no me l´entén); s´ha banyat en una piscina i ha tastat, breument, les aigües atlàntiques (definitivament, li agrada l´aigua)...i així anem seguint, que el temps passa volant.

dilluns, 20 de juliol del 2009

Tristos

Tanta il.lusió que ens feia i no ha pogut ser. Amb el padrí David hem compartit poc més de 24 hores i ja hem xerrat molt , hem rigut déu ni do, hem tastat la pluja, hem passejat una mica, hem menjat pasta i begut Rioja i el seu fillol ha tingut temps de mostrar-li el seu caràcter, la seva activitat i el seu afecte...però això queda lluny de les dues setmanes que havíem de compartir. Avui no ha pogut ser, estem tristos però convençuts que el Paco descansa en pau.

divendres, 17 de juliol del 2009

Adéu a la Nancy

Avui han enterrat la Nancy. Un enterrament on només hi han estat present els seus familiars. Als amics ens van convidar ahir per poder-li dir adéu. Envoltada de flors i en un taüt de vímet, la Nancy em va sorprendre, de nou i vam celebrar el seu comiat enmig de paraules, cava, bon menjar i companyia. Durant uns mesos l´havia ajudat, quan ja anava en cadira de rodes i no es podia valdre. Em tenia paciència amb el meu anglès i em demanava quin era el jersei que li combinava millor amb aquella faldilla. Es feia cues de tant en tant i sempre menjava maduixes per esmorzar. Malgrat que era americana (o anglesa?) havia viscut la major part de la seva vida a l´Índia, envoltada de glamur. Sempre me la imaginava vestida de color blanc, com a les pel.lícules. Com de pel.lícula va ser el seu comiat.