Quatre coses

Aquestes són algunes de les coses que faig just abans d´anar a dormir. No sempre en el mateix ordre.

Procuro per la teca. En un moblet que hi ha al costat del llit del Marçal poso en ordre tots els patracols necessaris perquè quan ell es desperti tingui l´àpat a punt. Més val que ho deixi tot llest abans de posar-me al llit perquè a mitja nit tot es veu més fosc.

Vetllo per la seguretat. Encenc la llanterna, eina imprescindible per bellugar-me per l´habitació sense fer escàndol, i enfoco el terra i voltants dels llits per assegurar-me que cap aranya té la intenció de fer-nos companyia al catre. Les aranyes no em fan por ni angúnia però aquestes que ens ronden són de potes gruixudes i fastigosetes.

Estiro la columna. Com que tinc l´esquena ben fomuda i ara és temps de carregar el petit que cada dia creix més, me l´he de cuidar. Faig cas a les recomanacions que fa anys l´amic Jose em va donar: cama esquerra arronsada contra el pit i la dreta estirada i viceversa i sant-tornem-hi.

Contemplo el Marçal. Me´l miro i me´l remiro i se m´encongeix el cor. Quina preciositat! Em reprimeixo d´acariciar-lo perquè a aquelles hores no seria convenient que es despertés. Amb menys de mig minut de contemplació, ja en tinc prou per adonar-me de l´afortunada que sóc.

I bona nit.

Josep Maria

Quan el Marçal serà més gran segurament li explicaré que tal dia com avui mig món teníem posades les esperances en el nou president dels Estats Units. I si no li ho explico ja ho podrà llegir. Del que segur que n´hi parlaré serà de gent que no ha conegut i que han estat Grans persones. Li parlaré d´un home bo, valent, auster, militant, honest, incansable, amic, respectuós, lluitador, humil i per sobre de tot coherent: un home que va fer de l´Evangeli el far en un mar embogit i brau i ben arrelat a la roca (com el Fasnet que veig des de casa). No sé si el Marçal podrà entendre com pot arribar a estimar una persona que no ha conegut però m´agradaria ser capaç de transmetre-li com d´acompanyada em vaig sentir tots els anys que vaig tenir la sort de compartir amb el Josep Maria. Avui fa un any que ens va deixar i encara no me´n sé avenir. (Puxan: si llegeixes aquest post des d´un raconet del cel, no t´empipis. Ho sento així)

Curtet i assoleiat

Només dir-vos que fa uns dies que tenim sol i això em fa veure les coses d´una altra manera. Avui fins i tot he fet trucades d´aquelles que fan mandra. Ahir , a més de no ploure, no feia vent. I és que el vent és més empipador que la pluja; el vent que ve de l´Atlàntic és fred i de vegades no et deixa obrir els ulls. Al cap tard, i després d´escoltar gregorià (combino Montserrat i Silos), no em vaig resistir d´agafar el Marçal en el cotxet i arribar-me a veure el mar i les illes que hi ha davant la badia de Rosbreen. El sol estava baix i els ocells refilaven més que mai. Vam arribar a casa quasi fosc....Aaaai, me´n vaig a vestir-lo que avui tampoc puc desaprofitar aquest cel blau.

Pas a pas

No, no, no penseu pas que el Marçal ja camina, que només té 4 mesos , 1 setmana i 4 dies però a banda que creix, que cada dia pesa més, que plora una mica menys també fa els seus pogressos. Ja fa setmanes que va començar a divertir-se tot xupant-se els dits de la mà esquerra i el fet era aquest: que només ho feia amb els de la mà esquerra. El Marçal té el braç i la mà drets diferents: no té radi , el cúbit el té més curt, la mà corba i sense dit gros. Ho vam saber ben abans que neixés i els professionals ens van informar excel.lentment però els petits detalls ja veig que els anirem descobrint dia a dia. Ha trigat unes setmanes més a adonar-se que amb la mà dreta també hi pot jugar i "menjar-se-la" (realment sembla que li fem passar gana) però ara ja té ració doble i va combinant. És emocionant veure´l avançar.

Els aeroports

No m´agrada viatjar en avió (en tren sí!) però sí que estic molt bé en els aeroports. A banda de les estones pesades de fer cua, de passar pels detectors, de carretejar l´equipatge de mà....hi gaudeixo. D´una banda perquè vol dir que vaig o torno d´algun lloc i això de canviar de ciutat, país o continent em ve de gust; per una altra, m´ho passo bé veient la diversitat de gent, el moviment amunt i avall i imaginant les històries de cadascun dels personatges. Recordo perfectament les més de 9 hores que vaig haver d´esperar, fa molts anys, a l´aeroport de Charles de Gaulle quan no era habitual per mi trobar-me amb gent d´altres races, va ser tot un espectacle. Ara podria fer la maleta amb roba lleugera i aterrar a Las Canarias, per exemple o tampoc em faria res posar-hi alguns jerseis i un diccionari d´italià i volar cap a Roma. Diria que en un altre bloc ja vaig escriure sobre els aeroports, deu ser que em fascinen.

Facebook

No sóc massa amiga de descobrir noves propostes provinents d´internet però això del Facebook, al qual hi vaig entrar empesa per la Nú (gràcies!) m´ha agradat. A banda de passar temps xafardejant m ha permès alguns retrobaments: uns, amb ex-col.legues d´IO que ens havíem deixat d´escriure no pas per desinterès sinó perquè la vida mateixa ho porta; un altre: la meva millor amiga d´EGB (sóc una mica "antiga") de la qual no en sabia res de feia uns 30 anys (glups!); uns altres: els que foren uns dels meus primers alumnes quan jo tot just havia acabat la carrera. No sé si els va quedar massa cosa del que llavors intentava ensenyar-los però m´emociona que em recordin després de tants anys i me´n faig creus que jo els vegi tal i com eren cap a finals dels 80 i que els posi noms i cognoms. Va ser un grup especial.

Ahir

Tant gris que segur que no canviarà. Escolto Raixa de la Bonet. Continua plovent intensament. Penso en el Pedra, el Montseny i Montserrat. Sonen les variacions de Goldberg. La boira es manté i no s´espanta. Encara falten dos mesos per Nadal. El vent em diu que avui no podrem sortir. Poso el Raimon, cançons de mai. Em ve al cap Rupit, Beget, Porrera, Àreu i Talamanca. Definitivament no veurem el sol. M´arrisco escoltar les corrandes d´exili que canta el Llach. El Marçal continua movent braços i cames...i riu.

Signes, casualitat?

Recordo que a la feina fèiem broma perquè en un dels departaments la majoria de la gent, que eren homes, eren lleons; semblava que en el perfil requerit per optar a alguns dels llocs de treball, a més de capacitat d´organització, experiència en cooperació i motivació social, s´hi hagués d´incloure pertànyer a aquest signe. Mai vaig pensar que tants lleons junts fos simple coincidència. El Marçal, que si no hagués estat prematur hauria estat cranc (com els seus cosins materns), és bessons com el seu avi, la seva granny i el seu grandpa. I viu rodejat de verges: el seu dad, la seva mare i els dos padrins (la iaia que va morir també ho era). Si fos pura casualitat també seria digne de parlar-ne.

Petit plaer

Fins que no vaig arribar a Irlanda, banyar-me era una acció ben inusual : o perquè a la casa on vivia no hi havia banyera gran o perquè no tenia temps o perquè calia estalviar aigua. Aquí tinc la banyera a la mida, tinc tot el temps del món i d´aigua ens en sobra. Les millors banyades són: cap al vespre quan es comença a fer fosc (i només tinc la llum de fora, no encenc el llum); amb l´aigua molt calenta, tan calenta que saps que no t´és bo; quan a fora plou fort i sento el vent que ho regira tot; i ara hi he d´afegir quan el Marçal està amb el Nick i no plora. De tant en tant aquest escenari em permet gaudir del petit plaer de banyar-me. Només demanaria una cosa més: que fos capaç ,durant els 15 o 20 minuts , de no pensar en res, en res.

Records

Des que vaig arribar a Irlanda m´he guanyat les garrofetes fent classes d´espanyol però ara estic d´excedència perquè el Marçal em reclama. Avui però ha estat una excepció. Una ex alumna, de les avantatjades, em va demanar si podia fer una classe al seu fill Joe i al Jack. Els dos nois, que han acabat la secundària, se´n van a Hondures a col.laborar en una ONG i només parlen anglès. Ai Déu! La meva antiga alumna els ha fet de professora durant algunes setmanes i jo avui he fet el que he pogut i em sembla que se senten una mica més segurs. M´adono que les ganes de voler fer una cosa fan miracles i els dos nois poden comunicar-se prou bé. Mentrestant el Marçal estava estirat a terra (ep, en un matalàs) disfrutant d´un sostre diferent de l´acostumat. Avui, i perquè també en els darrers dies he retrobat companys d´IO a través del facebook, he recordat les comunitats dels Andes peruans.

Canvis

Sí, sí...és el bloc de la Queraleta, no us heu equivocat. He hagut de canviar el format de la plantilla del bloc perquè hi he afegit un canvi que em sembla que us agradarà molt i que en l´antic format no es podia llegir bé. Què us sembla el Marçal dalt d´un tractor dient-vos, en un pur accent anglès , els dies exactes que té?....Em va encantar quan ho vaig veure en un bloc d´uns pares (català i flamenca) d´una nena que té 6 dies més que el Marçal i que viuen al Montseny. I amb el meu enginy informàtic, sobretot paciència i una consulta al pare de l´Ona....aquí teniu aquesta petita "virgueria".

Regals

Al Marçal li han regalat força coses, la més regalada ha estat el pijama. Podríem classificar els regals en 4 grups: els estàndards (pijames, mantetes, robeta...); els personalitzats (la tovallola brodada per la Teresa, el conjunt groc de la Isabel, el jerseiet amb una màniga més curta de la tieta de la Nú...); els més que pràctics (què faria sense l´escalfa-biberons de la Roser!, no podria viure sense el "rulo" dels padrins...); i finalment uns que podríem titular "de segona mà" o "amb història". La mestressa de la casa on vivim ens va regalar una tela decorada per guardar-hi cosetes que la seva mare li va fer quan ella va néixer, al sud d´Alemanya, fa més de quaranta anys. I d´indrets més coneguts, de l´Urgell, el Marçal portarà un anorac dels anys vuitanta que una amiga meva ja va lluir el primer any de la seva vida per aquelles fredes terres. Il.lusió i emoció.