divendres, 12 de desembre del 2008
De valenta, res
Em deien , i jo també m´ho creia, que després de tenir un fill se´m passaria la por de les agulles. Tantes analítiques, el mateix part i les proves extres que em van fer on en alguna, i ho vaig suportar, feren servir una agulla de 20cm per poder punxar el cordó. Res, de res...bleda com sempre. Avui no em punxaven a mi, sinó al Marçal, però el teatre l´he de fer igualment, com si res passés: punxada bé, punxada va (i jo amb els ulls tancats) i dient-li que allò no és res. Buf! Ell, ben valent: quatre plors (i un somriure a la doctora), una bona cagadeta, biberó avall i ara una plaent dormida. Continua plovent a bots i barrals i jo més poruga que mai.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
D'aquí quatre dies, potser t'acompanyarà ell a tu...
Ja, gairebé, som a Santa LLúcia, perquè, com diu la cançó, puguis passejar per la Plaça Nova amb el(s) teu(s) amor(s).
Una abraçada,
Mercè
T'entenc molt bé, Montse. Mai no m'ha agradat que em punxessin. Passat'ho molt bé en la teva estada a Catalunya!
Josep Pastells
doncs a mi les punxades no em fan por... de les poques cosetes que no me'n fan baja! esteu guapíssims a la foto ! Una abraçada nina!
Marçal, de què t'han punxat? sort que en això no has sortit a la mare... jo també compto els dies per tenir-te als braços i mirar-te als ulls.
Un petonàs del teu padrinàs
Ell valent,
i tu poeta!
Que n'escrius de bé!
Als que et llegim sembla que haguem estat allà.
I les pors, al costat del Marçal, ho seran mens. Nomes cal veure-li la cara! Si ja dona seguretat!
Guillem
Publica un comentari a l'entrada