dimecres, 5 de novembre del 2008
Josep Maria
Quan el Marçal serà més gran segurament li explicaré que tal dia com avui mig món teníem posades les esperances en el nou president dels Estats Units. I si no li ho explico ja ho podrà llegir. Del que segur que n´hi parlaré serà de gent que no ha conegut i que han estat Grans persones. Li parlaré d´un home bo, valent, auster, militant, honest, incansable, amic, respectuós, lluitador, humil i per sobre de tot coherent: un home que va fer de l´Evangeli el far en un mar embogit i brau i ben arrelat a la roca (com el Fasnet que veig des de casa). No sé si el Marçal podrà entendre com pot arribar a estimar una persona que no ha conegut però m´agradaria ser capaç de transmetre-li com d´acompanyada em vaig sentir tots els anys que vaig tenir la sort de compartir amb el Josep Maria. Avui fa un any que ens va deixar i encara no me´n sé avenir. (Puxan: si llegeixes aquest post des d´un raconet del cel, no t´empipis. Ho sento així)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Jo també vaig tenir la sort de sentir-me acompanyada al llarg de molts anys per en josep mª...Vam compartir molt...i encara avui, al cap d'un any, em sembla que el sento, que ha de sortir per algun lloc...Des del seu blog el fet que tanta gent s'hagi abocat a escriure i tota la riquesa de vivències que hi ha, em fa creure que, allà on sigui, el que és segur és que ha arrelat de manera profunda en molts de nosaltres amb el seu estil i la seva manera d'estimar.
petons,
carme
Per què amagar-se? Avui no ha estat un dia qualsevol. Per la xarxa he estat buscant alguna referència del Josep Mª fins que he trobat el blog de la Montserrat. Ben cert és que els mesos no s'han aturat, el temps mai juga al nostre favor...però el buit del Josep Mª segueix present i, alhora, inexplicable... Miro endavant, amb alguns moments de tristesa però amb molts d'altres de fortalesa per tot el viscut amb ell, per l'estimació compartida i per les bones vibracions rebudes.
Mª Lluïsa
Ahir hi vaig pensar molt, jo també... De fet la mort d'en Josep M. m'ha fet valorar més el paper d'uns quants capellans amics, força deixats pels seus bisbes (no saps mai si és bo o dolent, si com a la mili el millor a l'església és passar desapercebut), sempre enfeinats, però llum en la fosca eclesial que vivim.
La primera vegada que ho vaig pensar va ser en el sopar que vam fer en record d'en Josep M...
Mercè
Segur que en Josep Maria no s'enfadarà, és més, segur que li agrada que el recordis, però sempre fes-ho amb alegria...
buffffffffff un any ja! i com passael temps , de pressa, massa, massa... l'any passat va ser un mes molt dur... i aquest any recordant tanta gent amiga que va marxar en poc temps per sort hem vist que els podem enyorar amb alegria... un petonàs del teu padrinàs
Avui mirava una fotografia de tota una colla d'amics: la Gemma, la Trini,la Mercè, el Romaguera, l'Eva, la Maria Josep, l´Óscar, la Laura i el Puxan. Era un Consell Extraordinari del maig del 92 i celebravem la unió de la JOBAC amb la JOC, després d'unes reunions i trobades intenses i plenes de discusions. Va ser el meu temps de descoberta del Josep Maria. I també temps d'inici de l'amistat amb la Montserrat. Crec que al Marçal entre tots podrem fer-li descobrir que en el recorregut de la vida hi ha homes i dones que no et pots estalviar de coneixe'ls.
Petons per tots i totes!
Publica un comentari a l'entrada