dijous, 3 de desembre del 2009
Oita, oita
El Marçal xerra i xerra però encara no assigna mots a les coses. Tot va ser, però, entrar a casa de l´avi a Martorell que , assenyalant amb el dit les fotos de quan ell era petit, va començar a pronunciar: "oita, oita"....i en tota la setmana no va parar (des que hem arribat a Irlanda no he tornat a sentir l´imperatiu adaptat del guaita). Així que pel Baix Llobregat hem goitat (sempre ho he dit així) de tot: fulles seques, llums de carrer, gronxadors, mòbils i portes...sempre, sempre amb l´acompanyament sonor de fons (articulat en un to bastant agut). Fa gràcia. Recordo que les amistats barcelonines de quan érem joves també els feia gràcia el verb guaitar de les noies de poble, que sovint utilitzem simplement com a recurs. Goita, ara he de fer l´esmorzar del Marçal!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
7 comentaris:
Però aquest home feia un "goita" acabat amb vocal neutra?
bet
goita tu! quina gràcia! :) goita'l ell, tan menut! ;)
He he, Montse, sembla que en Marçal serà un nen molt observador. Me n'alegro.
L'anterior comentari era meu (estic un pèl despistat)
Josep Pastells
Ai, jo de petita anava a estiuejar al Bages, al poble d'on és originària la família de mon pare i allí també deien el "goita" així, tal com ho he escrit :-))
D'aquí quatre dies es llençarà a xerrar en català i en anglès jeje
Al Vallès també diem "goita" i ja saps que com el Vallès... no hi ha res... Pere IV dixit...
Ep!, que jo sóc de Can Fanga amb arrels a l'Empordanet d'en Pla... i també dic goita!
By the way... deu haver-hi un equivalent en anglès, al goita? :)
Publica un comentari a l'entrada