dijous, 3 de desembre de 2009

Oita, oita

El Marçal xerra i xerra però encara no assigna mots a les coses. Tot va ser, però, entrar a casa de l´avi a Martorell que , assenyalant amb el dit les fotos de quan ell era petit, va començar a pronunciar: "oita, oita"....i en tota la setmana no va parar (des que hem arribat a Irlanda no he tornat a sentir l´imperatiu adaptat del guaita). Així que pel Baix Llobregat hem goitat (sempre ho he dit així) de tot: fulles seques, llums de carrer, gronxadors, mòbils i portes...sempre, sempre amb l´acompanyament sonor de fons (articulat en un to bastant agut). Fa gràcia. Recordo que les amistats barcelonines de quan érem joves també els feia gràcia el verb guaitar de les noies de poble, que sovint utilitzem simplement com a recurs. Goita, ara he de fer l´esmorzar del Marçal!

7 comentaris:

albert ha dit...

Però aquest home feia un "goita" acabat amb vocal neutra?
bet

Clidice ha dit...

goita tu! quina gràcia! :) goita'l ell, tan menut! ;)

Anònim ha dit...

He he, Montse, sembla que en Marçal serà un nen molt observador. Me n'alegro.

Anònim ha dit...

L'anterior comentari era meu (estic un pèl despistat)

Josep Pastells

Assumpta ha dit...

Ai, jo de petita anava a estiuejar al Bages, al poble d'on és originària la família de mon pare i allí també deien el "goita" així, tal com ho he escrit :-))

D'aquí quatre dies es llençarà a xerrar en català i en anglès jeje

Padrinàs ha dit...

Al Vallès també diem "goita" i ja saps que com el Vallès... no hi ha res... Pere IV dixit...

Ferran ha dit...

Ep!, que jo sóc de Can Fanga amb arrels a l'Empordanet d'en Pla... i també dic goita!

By the way... deu haver-hi un equivalent en anglès, al goita? :)