dilluns, 19 d’octubre del 2009
Octubre
Ja sé que visc on visc....i que no es pot tenir tot. Si tenim camps d´un color verd que enlluerna, si des del jardí podem veure el Fastnet...vol dir que he d´acceptar que la pluja és part de la nostra vida i que el vent ens acompanya sempre. Després d´uns quants anys, però, encara no m´hi he habituat i com diu la I., que en fa més de 20 que viu a terres veïnes, no ens hi acostumarem mai i sempre enyorarem la llum del Mediterrani. Sobretot és la llum. I ara, a més, amb un marrec que vol i necessita córrer amunt i avall cal fer-li entendre que no pot sortir, que s´ha d´aconformar a donar voltes al menjador i guaitar la pluja des de darrera els vidres. És que m´ho poseu tan difícil!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
El meu primer comentari ha anat s petar sl ciberespai. Venia a dir: pluja? A Irlanda??!! Noooo, això és que no t'hi fixes prou.
betm
Segurament, el Marçal tindrà enyorança de l'entorn on està creixent quan passi molt temps fora del seu país.
Tot i que el Mediterrani te una alegria que contagia a tothom, malgrat que ens ofereix un món massa bonic i desprès patim les conseqüències.
Jo t'envio moltes coses perquè t'il.luminin la cara, la casa i t'ho il.luminin tot. Aquí Montse, qualsevol diria que estem a Irlanda. Fa un dia!
Com a mínim t'envio la meva momentània companyia!
Publica un comentari a l'entrada