dilluns, 19 d’octubre de 2009

Octubre

Ja que visc on visc....i que no es pot tenir tot. Si tenim camps d´un color verd que enlluerna, si des del jardí podem veure el Fastnet...vol dir que he d´acceptar que la pluja és part de la nostra vida i que el vent ens acompanya sempre. Desprésuns quants anys, però, encara no m´hi he habituat i com diu la I., que en fa més de 20 que viu a terres veïnes, no ens hi acostumarem mai i sempre enyorarem la llum del Mediterrani. Sobretot és la llum. I ara, a més, amb un marrec que vol i necessita córrer amunt i avall cal fer-li entendre que no pot sortir, que s´ha d´aconformar a donar voltes al menjador i guaitar la pluja des de darrera els vidres. És que m´ho poseu tan difícil!

3 comentaris:

Anònim ha dit...

El meu primer comentari ha anat s petar sl ciberespai. Venia a dir: pluja? A Irlanda??!! Noooo, això és que no t'hi fixes prou.
betm

Jordi Pascual Morant ha dit...

Segurament, el Marçal tindrà enyorança de l'entorn on està creixent quan passi molt temps fora del seu país.
Tot i que el Mediterrani te una alegria que contagia a tothom, malgrat que ens ofereix un món massa bonic i desprès patim les conseqüències.

Mortadel.la ha dit...

Jo t'envio moltes coses perquè t'il.luminin la cara, la casa i t'ho il.luminin tot. Aquí Montse, qualsevol diria que estem a Irlanda. Fa un dia!
Com a mínim t'envio la meva momentània companyia!