dimecres, 14 d’octubre del 2009
Bon minyó?
No creu, no creu. Després de diferents estratègies : explicacions, cara d´enfadada, algun crit, paciència i repetim-ho, etc....intento no amoïnar-mi més del compte, penso que és un nen i que a mida que creixi anirà trobant el seu lloc en aquest món, barreja de normes i llibertat. Això desitjo i espero.(En aquests moments s´ha quedat atrapat sota el sofà) Darrerament tenim fase de xerrera; no em feu dir si el discurs el fa en català o anglès o barreja de totes dues llengües. Li responc com aquell qui res malgrat em costi sentir-lo ja que tinc l´oïda esquerra totalment tapada i tot em ressona, ooooona, oooooona. Metgessa a quarts d´onze.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Welcome to the hard times.
betm
Marçal, digues-li a ta mare que tot això és ben normal i que ben contenta ha d'estar que ho sigui i ja ens entenem oi?...que ja sé que és molt fàcil dir-ho quan no t'haig d'aguantar (per això som els padrins, per no haver de fer-ho i només haver de gaudir-te en els bon moments... hehe)però si pots fes-li de tant en tant una mica de cas, mira-te-la amb aquella mirada múrria que tens, somriu-li amb aquella alegria gens postissa que et surt quan descobreixes una cosa nova i li ho vols fer saber, i de tant en tant fes-li un petonàs com els que et fa el teu padrinàs!
Jo que no tinc fills no hauria de donar-te consells.
El que faig és observar als pares per saber què no s'hauria de fer.
Tot el que feu ara te una importància cabdal. Els nens van a la seva, no tenen lleis, normes, obligacions. Tenen necessitats i curiositat.
Com dius, ja si aniran trobant d'obligacions.
No crec que li faci cap mal ensenyar-li que tot el que es desitja necessita d'un esforç i quan més s'espavili per si mateix menys necessitarà d'altres.
Renya'l tant com sigui necessari, t'ho agrairà quan sigui gran.
un recolzament al vostre esforç.
Ai, qui et pogués espiar! Si no et creu ara... Espera a que tingui dotze anys. Vas apanyada! (com jo, que consti...!)
Mira, per aprendre a ser mare, és qüestió d'una cosa: aprendre'n a mida que van creixent. Per tant! Cap mare va nèixer ensenyada ni cap pare ensenyat... és allò d'anar fent, m'entens? És un aprendre a base de batsegades. I segur que ho és de bon minyó! Però, un minyó entremeliat! Com toooots! Fes-te molt amiga de la senyora Paciència. Com a mare és l'únic bon concell que a hores d'ara, et puc donar.
Publica un comentari a l'entrada