L´art de dissimular

Mai he sabut mentir, ni he arribat a l´estadi de les mentides pisadoses, que ja és molt trist; de dissimular, si hi ha previsió, en sé una mica...però només una mica. A partir d´ara em sembla que tindré un bon mestre. Quan el Marçal fa una malifeta (que no és difícil tenir una llista llarga cada dia) i jo reacciono o amb discurs o crit o... ell és capaç de mantenir la mirada allunyada de mi, fent-se el sord i buscant, descaradamnt, altres punts de mira. Seguidament, si jo no defalleixo, la seva estratègia continua en canviar de tema però com que encara no parla ho fa amb el seu so "eh, eh" i assenyala qualsevol objecte o animal amb cara d´entusiasme. Ja us ho imagineu, oi? Quan a mi encara no se m´ha acabat la paciència i no tiro la tovallola i continuo "perseguint-lo" arriba a la seva darrera fase: es posa en un raconet, llavors ja de cara a mi, i comença a escampar petons. No sé quina és la seva intenció, si em vol dir "mare, has guanyat i millor que fem les paus" o "com que a aquesta mare meva li agraden tant els meus petons així s´oblidarà del que he fet i callarà". Haurem d´esperar uns anys per saber-ho.