dijous, 24 de febrer del 2011

Adéu!


Ja veieu que la mare fa molts dies que no escriu res, això no vol dir que jo no vagi fent de les meves. Ara fa una estona , no sé perquè, m´ha vingut de gust llançar ben amunt alguns dels meus llibres i DVDs preferits com si fossin gotes de pluja (a ella no li ha fet gens de gràcia). Darrerament em pregunta moltes coses perquè sap que ja li puc anar responent, encara que sigui amb frases curtetes. D´aquí a una estona aniré cap a l´escola on cada cop m´hi sento més. Tinc moltes ganes que arribi el bon temps per córrer pel jardí, omplir la regadora i mullar-me, començar a anar en bicicleta i perseguir tota mena d´animalons. Bé, que us escrivia per dir que la mare pensa que aquest blog ja ha arribat a la seva fi (de vegades no m´explica totes les raons), que ja puc estar molt content amb aquest regal que quan seré gran llegiré (i potser m´enfadaré amb ella)...i diu que si voleu saber les coses que em van passant, please (paraula que amb molt d´esforç ja pronuncio), escriviu-la i pregunteu, que ja sabeu que li agrada. Ha estat un plaer. Us estimo molt i sovint us trobo a faltar.

29 comentaris:

Clidice ha dit...

Nosaltres si que et trobarem a faltar guapíssim! La veritat és que ja era gairebé costum preguntar-te que devia estar fent aquest ninet en terres tan distintes de les nostres. Però bé, cal creure a la mare, i si ella diu que prou, és prou, oi mare? :) Malgrat que potser mai coincidirem en el món real, em fa molta il·lusió pensar que un trosset del meu baix viu en terres tan llunyanes. Ei, i si algun dia la mare vol dir alguna coseta o tu mateix, segur que tots serem ben feliços de veure la capçalera del blog al capdamunt del blogroll.

Un petonàs ben gran per a tu i pels pares, que han sabut fer-te un àlbum ben diferent :)

montserratqp ha dit...

Gràcies, Clídice-Montserrat d´Esparreguera. Ves a saber, potser algun dia coincidirem a la vila dels ponts o a la del campanar més alt! El Marçal et coneixem com "la noia que cau", per la foto del blog. A reveure!

Assumpta ha dit...

Nooooooooooooooo!!

Per què tanquen tants blogs que m'agradava seguir?

Marçal, però si encara ets petit!! Això ha de durar fins la teva majoria d'edat com a mínim.

Digues-li a la mama que res de res de tancar!! :-)

Mercè Solé ha dit...

Em sembla que us trobaré molt a faltar. Aquest blog és un regal. És curiós, perquè a més quan vivies aquí teníem molt poc contacte, i ara en canvi hi ha una relació encantadora.
Tu mateixa, però si mai obres un altre blog o continues amb aquest, estaré encantadíssima de llegir-te. Una abraçada,
Mercè

montserratqp ha dit...

Assumpta, a veure si ho he entès bé? Voldries literatura del Marçal fins d aquí quinze anys i mig??? Pobre de mi! No et dic pas que no, que d´aquí a un temps, uns anys torni a escriure sobre el meu fill i la nostra relació...però ara farem una pausa. Jo sí que et continuaré llegint: el Viena, els llibres,les teves manualitats...A reveure!

montserratqp ha dit...

Et mantindré informada, Mercè. Certament, la distància (i les noves tecnologies) han fet que amb gent que teníem poca relació, la intensifíquéssim. I me n´alegro.Records i visca el mosquit i el camell!

xavierci ha dit...

Benvolgut Marçal,
una altra cosa que has d'aprendre: a vegades les coses han d'acabar per poder començar-ne d'altres.
d'entrada ens aferrem i no volem que s'acabin, però quan ho fan és millor deixar-les marxar, i fer espai per coses noves.
el problema és saber a vegades si s'acaben o no, però això ja mereixerà un xerrada de fillol a padrinàs i m'agradarà molt poder-la fer face to face amb tot el que això significa per tu i els teus que, ja saps, sou ben meus.
UN PETONÀS DEL TEU PADRINÀS! i també per ta mare i el teu dad.

montserratqp ha dit...

Ai, Marçal, quin padrinàs que tens! No tothom té aquesta sort i ja m´agradarà veure-us (més ben dit, escoltar-vos) d´aquí a uns anys. El vam triar bé, eh! Padrinàs, ens veiem ben aviat, per la mona, al peu de Montserrat.

Assumpta ha dit...

Sí... ho havies entès bé ;-))

Bé, si al menys us seguiu passejant per la catosfera, doncs ja no us trobarem tant a faltar :-)

montserratqp ha dit...

Asssssssuuuumpta, no desapareixem, no! I sempre que vulguis ens pots escriure i dir cosetes. Prometo respondre't. Petons d' Irlanda cap a Reus!

Ferran Porta ha dit...

Montserrat!! Aiiii... Marçal!!! No, no, Montserraaat!! Què t'he de dir que no sàpigues: tot té el seu moment, els blogs de vegades ens prenen massa temps i totes aquestes coses que, ja ho saps, jo també veig.

Ei, va ser molt xulo descobrir el teu blog, anar llegint sobre l'evolució d'en Marçal i sí que fa peneta sempre que un blog tanca la paradeta, però en el teu cas ens seguim dient coses pel Facebook :)

Cuideu-vos molt tots tres, família. Stay well!

montserratqp ha dit...

Gràcies, Ferran de Berlín. Sento que més que tancar un blog acabo l´etapa d´escriure un diari mater-filial posat a internet, obert als quatre vents. Anyway, que sí, que se´ns ha acabat aquesta etapa. Ja en vindran d´altres.Una abraçada de verge a verge.

Lluïsa ha dit...

Oooooh! Ja no veurem com et vas fent gran, ni sabrem quina ha estat la teva darrera trapelleria, ni coneixerem la nova paraula que has après a dir, ni com et va a l'escola, ni...
Però saps què pots fer? Dir-li a la mare, perquè tu encara ets petit per tenir-ne un de propi, que, de tant en tant, et deixi fer servir el seu perfil al facebook i ens expliques alguna coseta.
De moment, tens feina a créixer, i sobretot a fer-ho tranquil i feliç.
Molts petons que viatgen cap a Irlanda!

montserratqp ha dit...

Ep, Lluïsa, d´una manera o altra anireu seguint el Marçal, segur. Aquest matí tornant amb el cotxe per aquests prats solitaris iverds pensava que potser podia encetar un nou blog (no marçaliano estrictament), ja veurem. Que els petons retornin cap a l´Anoia (secret inconfessable: mai he passejat per Carme)

Lluïsa ha dit...

Doncs ara que ja ho has confessat, no tens excusa per no fer-ho, quan sigueu per Martorell. A més, aquí no el trobaràs a faltar, el verd d'Irlanda.

montserratqp ha dit...

Acceptat! No sé quan però haurà de ser. Fins aviat.

Anònim ha dit...

La veritat és que d'aquí uns anys, quan puguis llegir tot el que s'ha escrit de tu, potser ens miris d'una altra manera, però ja ens aniràs coneixent, som així, ens agrada parlar de tu.
Aquí o a Irlanda o on sigui seguirem comentant les teves "gracietes" o gamberradetes, els teus aprenentages,... ets un sol!
Un petonarro per tu, per la mare, pel dad i per tots els que han participat del blog (el padrí David)

montserratqp ha dit...

Ei, (ma)quíííííssim, que és com el Marçal t´anomenaria...sí, sí, quan pronuncio el teu nom (que sempre és per dir-ne coses maques) ell crida "quííííssim". Ja ho pots ben dir això d´"on sigui", però és cert...continuarem. Fins molt aviat.

Jordi Pascual Morant ha dit...

Bé, Marçal, potser ara el protagonisme sigui de la teva mare, tambè ella està creixent, aprenent i donant el que porta a dins, no nomès a tu, sino a tot el seu entorn.
Per a ella ets lo més important del mòn, ara et toca a tu adonar-te que ella és encara més important que tu, doncs, que faries sense ella?.
Dona-li una forta abraçada, tambè al pare, i portat bé.

Anònim ha dit...

Marçal, ara la teva mare tanca una etapa, uns anys que han estat fantàstics i molt importants per a tu, pel teu creixement...Amb els fills anem vivint per etapes, fem de pares descobrint el que ens va venint i sovint anem aprenent sobre la marxa. És una aventura intensa i apassionant veure créixer i acompanyar els fills, o nebots, fills d'amics o alumnes...
Montserrat, segur que ben aviat seguiràs recollint la vida del Marçal en una altre format. Una abraçada per tots tres!
Carme

montserratqp ha dit...

Jordi, suposo que tota la nsotra vida serem molt importants l´un per l´altre...però a mida que el Marçal creixi aquesta dependència d´ara passarà a interdependència...Ja aniràs sabent de nosaltres, dels jocs, de les eines, dels viatges. Petons.

montserratqp ha dit...

Realment una intensa i apassionant aventura, que ja em podia imaginar abans de tenir-lo, però que ho ha superat tot...ja saps, Carme, que amb les emocions sóc d´extrems...i aquest fet, que és més que un fet, m´ha transformat i continuarà fent de les seves. Records a tots!

Maria Escalas Bernat ha dit...

Mira, doncs em sap greu a mi també. Si obres un nou blog, no deixis de fer-m'ho saber.
Us havia agafat carinyo!
Un petonàs

montserratqp ha dit...

D'acord, Maria, t'ho faré saber...és molt possible que n´encenti algun però diferent. Jo, és clar, continuo seguint l´Idò.

Teresa ha dit...

Quina llàstima!Felicitats pel blog i ànims amb la feina de ser mare d'en Marçal!!
teresa

montserratqp ha dit...

Gràcies, Teresa mare del Marcel. Si tinguéssim més temps podríem comentar moltes coses.

Anònim ha dit...

Marci,
quin privilegi el meu! El privilegi de viure de molt a prop tot el que la mare ha estat escrivint sobre tu.
T'estimo molt, us estimo molt.
La iNene

montserratqp ha dit...

Quan el Marçal serà gran li farà molta il.lusió llegir això i suposo que s´enrecordarà de totes les estones que vam estar junts a Kilbronogue, Skibereen, amb sol o amb pluja...i vull pensar que dirà "què diu la Irene amb això de Marci? quin nom és aquest????". Espero.

zel ha dit...

Digues a la mare que no tingui mandra i que escrigui un xic més, preciós!