dilluns, 8 de juny de 2009

Tot esperant

Passar-se la vida esperant no és la millor manera de gaudir-la i sovint he de fer l´exercici de no esperar i simplement viure el que hi ha. Des que visc a Irlanda, però, no passa dia que no esperi que surti el sol; no vull dir el moment en el que apareix l´astre, que per cert ara és molt d´hora just poc després de les 5, sinó durant el dia quan s´amaga entre núvols o simplement ha decidit no deixar-se veure en tota la jornada. Avui també l´espero però aquest mes de juny espero 2 coses més: que surtin els primers tomàquets d´unes plantes que ja estan ufanoses, que em meravella pensar que aquella llavor tan petita ha crescut així; que al Marçal li surtin les dents, que per temps i per com té les genives, sembla que no trigaran massa. Si tot surt com m´agradaria que sortís: el Marçal aviat podrà mastegar els tomàquets tot prenent el sol.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Sol, tomàquets i dents. Confiem que tot conflueixi ben aviat, Montse. Segur que sí.

Josep Pastells

Padrinàs ha dit...

Aviat, ben aviat, ja faràs 1 any Marçal, i allò que el temps passa volant és cert sobretot pels que no voldíem que fos així... veure't créixer esponerós (mon cor estima un arbre... bufff) és una meravella, que el sol i els tomàquets metafòrics de l'amor dels teus pares han aconseguit de totes totes, felicitacions aniticipades i un petonàs del teu padrinàs que encara que lluny també et té ben present!