Al cel

De la lluna n´ha sentit a parlar (i cantar) des que va néixer: que si fa una nit clara i tranquil.la, que si la lluna, la pruna, que si ai, mireu la lluna s´enfila cel amunt....sap que la lluna ens vigila quan dormim (he seguit la tradició del seu avi Moisès que ho explicava als altres nets); ha vist les llunes dels contes i dels DVDs...però just fa uns quants dies va descobrir la lluna de veritat i quina il.lusió li va fer! (a mi també perquè això volia dir que no hi havia núvols). Durant aquestes últimes tardes i nits l´hem anat perseguint des del jardí, des de la finestra del bany, des de darrera les cortines del menjador...i cada trobada ha estat una emoció. D´hora aquest matí (sí, ja sé que és diumege però ahir vam anar a reposar molt d´hora) l´espectacle de la lluna plena, en un cel d´un blau elèctric intens, ha estat magnífic i quasi insuperable, llunàticament parlant. Quan veieu al Marçal pregunteu-li on és la lluna i ja veureu amb quina cara de satisfacció mirarà al cel.

News

Fa un parell de dies vaig saber que a una de les guarderies properes a casa, que fins ara i com totes admetien les criatures a partir dels dos anys i mig, ampliaven la franja d´edat i els nens i nenes d´ un any i mig ja hi podien anar. El Marçalet ja ens té 19 mesos! Vaig anar-hi per informar-me´n i avui ja els he dit que just després del proper viatge a Catalunya del mes de febrer tindran un nou alumne. No patiu: només hi anirà un matí a la setmana i potser més endavant un parell. Les coses de mica en mica i a ritme natural. Ja sentireu els plors des de la llunyania, però li convé... i a la seva mare, també

De sol i petons

Avui mentre alguns traslladàveu mobles i altres us examinàveu o anàveu cap al mar o preparàveu classes, nosaltres simplement gaudíem del bon temps. Hem passat unes quantes hores fora de casa, al jardí i pels camins del voltant, assaborint el sol, mirant el cel blau sense cap núvol i fruint de la calma del vent. No podia demanar més però el dia encara ha estat més rodó, i memorable, perquè avui el Marçal ha fet el seu primer petó. Vull pensar que era per a mi i que no ha estat una casualitat de moviment de llavis, sorollet i ulls tendres. Dia, doncs, per recordar. Aquesta nit ha fet febre, de cop i volta a 39: massa hores a l´aire lliure o l´emoció de saber fer petons?

A partir dels 3 anys

Em deien que un cop has tingut un fill perds la por a les agulles, la sang i que ja no t´és un trauma entrar en un hospital. Jo hi confiava però en dec ser una excepció ja que només de pensar en qualsevol d´aquests elements se´m tanca l´estómac i perdo la son. Semblava que de cara al proper estiu tindríem la primera operació del Marçal però en la visita que vam tenir a la VdH fa unes setmanes el doctor S. ens va proposar deixar-la per una mica més endavant i ai! en aquest cas jo sóc partidària de feina feta no fa destorb...però haurem d´esperar, sobretot si és per al seu bé. De l´operació, que encara no se n´ha fet cap d´aquest tipus a l´estat espanyol, ja en teníem tota la informació que ens en poden donar però vam voler saber més sobre l´abans i el després i què ens comportaria a nivell de logística: serà llarg, uns 4 o 5 mesos tot el procés i vam parlar de ferros, ossos, cures...i ell amb aquella cara de murri mirant-nos sabent que és el protagonista i jo ja mig marejada. Tinc uns quants mesos per anar-me preparant.

Aquest blog del MKQ

Vaig decidir començar a escriure aquest blog amb l´objectiu principal que els amics i amigues, que viviu lluny, puguéssiu veure créixer el Marçal, encara que fos a través del prisma i la ploma de la seva mare. També hi havia un objectiu, més intern, que pretenia crear-me una mena d´obligació (setmanal, com a mínim) per tal que no acabés rovellada del tot en aquest vida tan intel.lectualment poc activa. Arribada al post número cent i aprop d un any i mig de comunicació marçaliana, n´estic satifesta. Alguns d´aquells primers destinataris del blog ens continueu llegint, d´altres us hi heu afegit més tard (vells i nous coneguts) ; alguns ens escriviu cosetes, d´altres, més silenciosos, ens les dieu quan ens trobeu. Fa uns dies em plantejava si era l´hora de tancar aquest blog però indecisa amb la meva pròpia resposta he decidit continuar, almenys, fins el proper 20 de juny.

Pensaments

Podria parlar que necessito que el temps canviï i que les condicions de les carreteres millorin, que estic fastiguejada aquí dins en aquests pocs metres quadrats, que només em faltava que retornats de Catalunya on no parem se´m cancel.lessin totes les activitats , que per més inri el Nick ha marxat a Anglaterra perquè s´ha inundat la casa dels seus pares i que, malgrat el Marçal sigui una benedicció del cel i un encant de nen, cansa, cansa...però no, no esriuré sobre aquestes banalitats. El pensament se me´n va cap a Centreamèrica i la desgràcia per tanta gent d´aquell país, el més pobre de la regió. Gent que tenen una força i una capacitat de recuperació extraordinària i ininmaginable. Però aquest cop caldrà que tothom s´hi bolqui, perquè tantes persones puguin tenir un futur digne, més del que tenien. Com diu tan bé la Maruja Torres, Volquémonos.

Retornats

Ja tornem a ser a casa, a West Cork. Malgrat les inclemències del temps ho hem trobat tot bé; l´única incidència en la nostra absència ha estat que alguna bèstia famolenca ha rosegat el cable de la connexió i fins ahir al vespre no vam poder llegir blogs, enviar emails, etc. L´estada a Catalunya ha sigut genial; no hem fet res d´especial o potser tot ha estat especial. Amb el camp base a l´Eixample hem rondat per la ciutat amunt i avall. Quan sigui més gran el Marçal no sé si ho recordarà (sinó ja li ho explicaré): escales mecàniques, el metro, ascensors, cotxes i autobusos, moltes estones a l´aire lliure i sobretot tants amics i amigues que us l´estimeu molt han fet que obrís els ulls com taronges i somrigués contínuament. Ara, amb un sol i un cel inusual per aquestes terres, ens n´anem a Schull procurant no relliscar.