dimecres, 25 de febrer de 2009

Vull pujar a Montserrat

Tinc moltes ganes d´anar a Montserrat; em sembla que mai no havia estat tant de temps sense pujar-hi. Des que vaig néixer fins que va morir la mare sempre hi havia passat les vacances i durant l´any m´escapava a les vespres del diumenge tant com podia. A més des de la meva habitació, durant anys, podia veure la muntanya. Ara quan fa un dia clar i arribo a Catalunya , després de l´esplèndid Pirineu ja intueixo les roques que un dia van serrar els àngels (sí, sí, Montseny i Sant Llorenç, a vosaltres també us dedico una mirada). Potser un dia de la setmana vinent, que estarem acasa de l´avi a Martorell (al carrer Montserrat, per cert), el Marçal s´hi estrenarà i podrà respirar l´aire fresc dels Degotalls i contemplar des de Sant Miquel les comarques que fan companyia a la muntanya i tocar la roca i anar a veure la Mare de Déu (encara no sap fer petons).

diumenge, 22 de febrer de 2009

L´oblit i la garsa

Avui ha fet bon dia i he aprofitat una estoneta que el Marçal ha dormit per plantar llavors de tomàquets, pebrots, alfàbrega, etc...Pensava que aquest any tampoc podria intentar fer créixer vegetals perquè algunes de les setmanes clau del procés les havíem de passar a Catalunya per l´operació del Marçal però com que els metges ens van comunicar que seria millor esperar al 2010, doncs a plantar! He sortit fora i abans de començar a remenar la terra m´he tret els dos anells que normalment porto (un era de la meva mare i l´altre va ser un regal) i els he deixat a l´ampit de la finestra per on vigilava el nen. Un cop acabada la feina hem anat a passejar. I no m´he pogut treure del cap aquella garsa que va robar la maragda de la Castafiore ja que per casa en volen unes quantes. Quin descans quan hem tornat, els anells eren al seu lloc i encara els puc lluir.

dijous, 19 de febrer de 2009

Calendaris

En el petit menjador-cuina de casa hi tinc penjats dos calendaris: des de la cadira o el sofà o els fogons puc veure on estem, temporalment parlant, el que hem passat i el que ens queda. Sempre m´ha agradat tenir aquesta perspectiva al davant. Un calendari, a més, ens deleita amb unes precioses fotografies del Pirineu fetes per un amic i l´altre, d´una entitat bancària, m´agrada perquè cada diaassenyala de qui celebrem el sant (demà dels Nils, la setmana que ve dels Sergis...). Això em fa estar una mica més connectada a la nostra cultura popular. Des de lluny és fàcil perdre el fil de la nostra tradició. Per cert: que tingueu un bon Dijous Gras!

divendres, 13 de febrer de 2009

Mitjans

A hores d´ara ja viatgen i les carreteres estan glaçades, al migdia agafaran un ferri i cap a mitja nit arribaran a casa. Ens vénen a veure els avis del Marçal, els paterns. Són grans però estan en forma i es veuen en cor de fer tants quilòmetres amb el cotxe (ja sé, ja sé que podrien venir en avió però vénen carregats amb els regals que el Santa ens va portar per Nadal i nosaltres no vam poder carretejar) per estar 4 dies amb el Marçal. Suposo que no el trobaran molt diferent ja que cada 2 o 3 dies el veuen a través de l´Skype. Què faríem si no tinguéssim aquestes eines??? Jo, ni ho vull pensar...a més, ni us podria explicar com ens va tot , no sabríeu que"a hores d´ara ja viatgen i les carreteres estan glaçades..." i jo no us podria llegir. Ben trist.

dilluns, 9 de febrer de 2009

Mocs i caca

Ja ens ha arribat el primer constipat, als 7 mesos i mig. Que si la tos, que si els mocs ....però ell no pare de moure´s i va rient, per ara no té febre. I amb el tema dels mocs, m´he adonat de nou que en català diem les coses pel seu nom: si té mocs diem que té mocs, si fa la caca lletja parlem de caca. Jo que aquí he d´anar mirant al diccionari o preguntant com dieu XXXxx en anglès.... paraules com aquestes, en anglès, no les pronuncien. Per dir que una criatura té mocs diuen que li raja el nas i per dir que fa caca, que omple el bolquer. Serà que els nens i les nenes angloparlants tenen els mocs i les caques més fins (o que als catalans ens encanta dir caca i mocs).

(Encara no havia acabat aquest escrit que el Marçalet s´ha cagat de dalt a baix. Textual i no és broma)

divendres, 6 de febrer de 2009

La guineu

Quan aquest matí em feia el cafè i just en el moment d´asseure´m davant l´ordinador per saber què deieu per Catalunya, la vista se m´ha desviat cap a fora (dia fred i clar) i he vist una guineu tafanejant entre les herbes de davant la porta. M´he quedat bocabadada i no he reaccionat prou a temps per agafar el Marçal i ensenyar-li, que veiés una guineu. Una llàstima però penso que ja tindrà més oportunitats. Perquè el Marçal, malgrat haver nascut a Barcelona, és un nen de camp: acostumat al verd dels prats i el gris del cel i el mar d´aquí; avesat a no sentir sorolls i veure poca gent. Ahir, per primer cop, va passejar per Cork i sembla que l´espectacle li va agradar, si més no, sorprendre. Ah, la guineu era preciosa!