dissabte, 20 de desembre de 2008

Mig any

En aquest darrer dia de la tardor el Marçal fa 6 mesos. Ho celebrem; em sembla que no farem pastís, ni regals però ho celebrem. Aprofito aquest dia feliç per donar-vos les gràcies a tots els que ens seguiu i ens dieu cosetes a través del blog. Volia que aquest fos un mitjà a través del qual estéssim en contacte i anéssiu veient , en la mesura del possible, com va creixent; ho volia i així ha estat (almenys per a mi). Gràcies Padrinàs, Carme, David, Josep, Mercè, Anna, Albert, Maria, Núria, Josep Maria, Guillem, Elisabet, Ruth, Marieta, Lluís, Victòria, Trulli, Xavi, Roser...per les vostres paraules. Estic segura que quan el Marçal sigui més gran i ens llegeixi li farà molta il.lusió. Gràcies, també, a tots els que que ens llegiu .

dilluns, 15 de desembre de 2008

El nostre primer Santa

Avui hem rebut per primer cop en la nostra vida el Santa: per al Marçal perquè és el seu primer Nadal i jo perquè sempre només havia rebut els Reis de l´Orient. I ha estat un plaer. Quan ha agafat el Marçal i l´ha arrebossat entre la seva llarga barba, ell no ha plorat i ha continuat a la seva, mirantentorn que també li era nou. Llavors el Santa, amb una veu d´home vell, ens ha començat a parlar i jo li he dit que estàvem nerviosos perquè jo era el primer cop en ma vida que hi parlava i com que l´accent em delata m´ha preguntat d´on era i tot seguit m´ha dit "Buenos días ¿verdad?" i és clar he hagut de fer un breeeu resumallò que "T´entenc però nosaltres diem Bon dia" i m´ha entès i llavors m´ho ha dit en gaèlic, també. Feliços i contents hem cantat el "gingambels, gingambels...."

divendres, 12 de desembre de 2008

De valenta, res

Em deien , i jo també m´ho creia, que després de tenir un fill se´m passaria la por de les agulles. Tantes analítiques, el mateix part i les proves extres que em van fer on en alguna, i ho vaig suportar, feren servir una agulla de 20cm per poder punxar el cordó. Res, de res...bleda com sempre. Avui no em punxaven a mi, sinó al Marçal, però el teatre l´he de fer igualment, com si res passés: punxada , punxada va (i jo amb els ulls tancats) i dient-li que allò no és res. Buf! Ell, ben valent: quatre plors (i un somriure a la doctora), una bona cagadeta, biberó avall i ara una plaent dormida. Continua plovent a bots i barrals i jo més poruga que mai.

dimecres, 10 de desembre de 2008

Ja falta menys

Ja falta menys per Santa Llúcia, menys per arribar el dia més curt, menys per aterrar a Catalunya...Ja falta menys per tot. D´avui en vuit arribarem a Anglaterra, a casa dels avis britànics. Seran dies de tranquil.litat, de bon menjar, de disfrutar de la llar de foc... La Joan i el David van contant els dies que falten per estar amb el Marçal; malgrat ens separi un mar i molts quilòmetres és el net que tenen més aprop (els altres viuen a Perth i Nova York). Els avis es desviuran per fer-nos contents i això que estaran cansats ja que aquesta és l´època de l´any que tenen més feina: ella mestra i ell enginyer però des de fa molts anys fan pessebres. En fan tot l´any però a partir de l´octubre és quan comencen les comandes i aquest any va ser el mes en què ens van anunciar i bombardejar amb el que ja sospitàvem: temps de crisi. Veurem molts pessebres, massa, en el taller.

dijous, 4 de desembre de 2008

Em pentino

Tinc els cabells llargs (foscos amb uns quants cabells blancs) i sempre els duc recollits en una mena de cua-monyo. Només me´ls pentino amb la pinta quan me´ls rento i la resta dels dies me´ls esclareixo amb les mans; se m´embullen molt i deu ser per això que no me´ls deixo solts i quan algú m´enxampa amb la cabellera deixada anar, probablement no em reconeix. Quedo antiga però ho accepto abans d´ anar incòmoda amb els cabells fent-me nosa per tot arreu. Cada matí el moment de l´esclarida és un espectacle: em trec la goma, els cabells cap a la cara, els dits comencen a fer la seva feina (alguna ganyota si l´embull és complicat)...i el Marçal bocabadat amb l´escena com si fos el primer cop que la veiés. Primer es sorprèn i resta seriot i després, quan brando el cap, comença a somriure i sembla que la funció arribi al seu punt àlgid. Finalment quan em faig la cua fa cara de voler dir: "ja és la mare de sempre". I l´endemà repetim funció matinal.