dissabte, 29 de novembre de 2008

Com n´hi hauríem de dir?

Sóc del parer de dir les coses pel seu nom: al pa, pa i al vi, vi. Entenc, però, que de vegades, ja sigui per educació o per benvolença ,utilitzem eufemismes, que tampoc fan cap mal: aquella persona que no és gaire espavilada (realment és ruca, ruca), aquell nen que no és massa bufó (lleig com un pecat). Anem al gra: no trobo l´adjectiu ni expressió per anomenar el braç i mà drets del Marçal. Hi podrien haver moltes propostes (parlem de la mà, per exemple): la mà torta (lleig, lleig), La Mà (com si l´altra no ho fos), la mà diferent (o potser són les dels altres, les diferents?), la mà esguerrada (digueu-me ximpleta), la mà que tant ens va fer patir i que ara acarono dolçament (perífrasi literària massa llarga), etc, etc....i voldria trobar les paraules, pensant sobre tot quan el Marçal ja ens entengui. Durant aquests mesos, i això que per aquí xerro poc, n´he hagut de parlar bastant. S´admeten suggeriments.

dimarts, 25 de novembre de 2008

Socialitzem una mica

Cada poblet ho organitza un dia a la setmana. Nens i nenes de 0 a 6 anys, i els seus pares, mares, avis o cangurs es troben en un local. Els grans prenen cafè o te i xerren i els petits juguen, corren, gategen o, simplement, s´hi estan. Aquest dilluns el Marçal i jo ens hi hem estrenat i hi tornarem. Totes eren mares: en general més joves, més grasses, menys parladores i molt amables. Pel que fa als nens de l´edat del meu, corroboro el que ja fa temps que penso: els nens i nenes irlandesos són més tranquils i menys ploraners (que els que jo conec que són bàsicament catalans). Quan encara no era mare ja em feia creus com una mare anava, per exemple, a la piscina amb 3 fills de menys de 4 anys i no hi havia escàndol i el mateix al supermercat . Llavors no sabia si era una qüestió genètica o cultural. Ara penso que hi fan més el gens celtes que no pas els vents atlàntics. Sinó a casa "otro gallo cantaría..."

dijous, 20 de novembre de 2008

Fa cinc mesos

El passat 20 de juny em vaig menjar un croissant quan no tocava. Enmig de proves, visites i controls, i malgrat els nervis, necessitava engolir alguna cosa. Llavors va ser quan em van dir que el Marçal no es podia esperar a néixer a finals de juliol, que havia de sortir ja. Per culpa o ,millor dit, gràcies a la pasta de les banyes havíem d´esperar 6 hores per fer-lo néixer (hores que em van servir per mentalitzar-me, tranquil.litzar-me i fer-me´n la idea). Tot això per dir que aquell darrer dia de primavera va néixer el Marçalet i avui ja fa 5 mesos. Apunto algunes de les novetats d´aquestes darreres setmanes: gira tot sol cap als costats (glups! acostumada a tenir-lo sobre la taula mentre escric, ara se m´encasta contra l´ordinador); riu fent sorolls (es rebenta de riure quan sa mare fa el ximple); escolta sardanes (el que més li agrada són els llargs forts);ja quasi no té còlics (però continuem amb la fortor de llet agra); ha après a rondinar (aquell rum-rum que se´t posa al cervell); es banya a la banyera gran (és el seu moment esperat; de veritat, sembla un peix); agafa coses amb les dues mans (i vinga, tot per terra)....i no cal dir que el trobo simpàtic, espavilat, guapo, carinyós, etc...(i de vegades una mica pesadet).

divendres, 14 de novembre de 2008

Encara hi sóc tota

Aquí vivim en cases, separades unes de les altres; em sembla que quan vaig estudiar Socials a 5è d´EGB n´hi deien població dispersa. Així doncs, que vivim dispersos per aquests camps i els 3 veïns que tenim més propers són, per dir-ho amb paraules amables, una mica especials i per ser més clars: no hi són tots o els falta un bull o "aparteu les criatures". La que sempre té corregudes les cortines (que aquí les utilitzem com si fossin les persianes) i que presenta certs símptomes de violència, deixem-la estar i del senyor que passeja el gos i mai saluda, oblidem-nos-en. Però la tercera, que és una dona gran, té més encant: sempre, sempre riu i et diu hola i adéu amb un ímpetu que sorprèn; encara sorprèn més el cotxe on va ja que és ple, replè de tota mena de brossa, com si cada dia la treiés a fer un volt. I és clar, amb aquest panorama em fa por que algú pensi que jo ja m´he començat a trastocar perquè veig la cara d´algun conductor quan ens creuem (a la majoria de camins només hi passa un cotxe i ens hem d´aturar): em veu parlar i cantar i riure tota sola al volant. Però és que ell no sap que entaforat al darrera i sense poder-me veure hi ha el Marçal que necessita contacte auditiu. Encara hi sóc tota. (Irene: ho sento que tu ahir ja vas escoltar la història)

dimarts, 11 de novembre de 2008

Quatre coses

Aquestes són algunes de les coses que faig just abans d´anar a dormir. No sempre en el mateix ordre.

Procuro per la teca. En un moblet que hi ha al costat del llit del Marçal poso en ordre tots els patracols necessaris perquè quan ell es desperti tingui l´àpat a punt. Més val que ho deixi tot llest abans de posar-me al llit perquè a mitja nit tot es veu més fosc.

Vetllo per la seguretat. Encenc la llanterna, eina imprescindible per bellugar-me per l´habitació sense fer escàndol, i enfoco el terra i voltants dels llits per assegurar-me que cap aranya té la intenció de fer-nos companyia al catre. Les aranyes no em fan por ni angúnia però aquestes que ens ronden són de potes gruixudes i fastigosetes.

Estiro la columna. Com que tinc l´esquena ben fomuda i ara és temps de carregar el petit que cada dia creix més, me l´he de cuidar. Faig cas a les recomanacions que fa anys l´amic Jose em va donar: cama esquerra arronsada contra el pit i la dreta estirada i viceversa i sant-tornem-hi.

Contemplo el Marçal. Me´l miro i me´l remiro i se m´encongeix el cor. Quina preciositat! Em reprimeixo d´acariciar-lo perquè a aquelles hores no seria convenient que es despertés. Amb menys de mig minut de contemplació, ja en tinc prou per adonar-me de l´afortunada que sóc.

I bona nit.

dimecres, 5 de novembre de 2008

Josep Maria

Quan el Marçal serà més gran segurament li explicaré que tal dia com avui mig món teníem posades les esperances en el nou president dels Estats Units. I si no li ho explico ja ho podrà llegir. Del que segur que n´hi parlaré serà de gent que no ha conegut i que han estat Grans persones. Li parlaré d´un home bo, valent, auster, militant, honest, incansable, amic, respectuós, lluitador, humil i per sobre de tot coherent: un home que va fer de l´Evangeli el far en un mar embogit i brau i ben arrelat a la roca (com el Fasnet que veig des de casa). No sé si el Marçal podrà entendre com pot arribar a estimar una persona que no ha conegut però m´agradaria ser capaç de transmetre-li com d´acompanyada em vaig sentir tots els anys que vaig tenir la sort de compartir amb el Josep Maria. Avui fa un any que ens va deixar i encara no me´n sé avenir. (Puxan: si llegeixes aquest post des d´un raconet del cel, no t´empipis. Ho sento així)

dilluns, 3 de novembre de 2008

Curtet i assoleiat

Només dir-vos que fa uns dies que tenim sol i això em fa veure les coses d´una altra manera. Avui fins i tot he fet trucades d´aquelles que fan mandra. Ahir , a més de no ploure, no feia vent. I és que el vent és més empipador que la pluja; el vent que ve de l´Atlàntic és fred i de vegades no et deixa obrir els ulls. Al cap tard, i després d´escoltar gregorià (combino Montserrat i Silos), no em vaig resistir d´agafar el Marçal en el cotxet i arribar-me a veure el mar i les illes que hi ha davant la badia de Rosbreen. El sol estava baix i els ocells refilaven més que mai. Vam arribar a casa quasi fosc....Aaaai, me´n vaig a vestir-lo que avui tampoc puc desaprofitar aquest cel blau.