Immigrant(E)s

Ahir una veïna ens va convidar a fer el te i hi vam anar, encara que jo no bec te perquè no m´agrada. Hi havia també en Regan amb el seu pare i la seva mare; en Regan que té 4 anys, a banda del Marçal, és l´únic nen de Kilbronogue. La seva mare és de Sidney, viatjava per Irlanda quan va conèixer el seu marit irlandès i s´hi va quedar. Una altra immigrant per amor. Però no som les úniques; conec una altra catalana, una italiana, una alemanya, algunes poloneses, una espanyola i tenint en compte que en aquesta àrea hi ha ben poca població és un fet peculiar. No sé pas què té aquesta terra. Totes som dones.

De nit

Mai he estat una persona de dormir fàcil; ja sigui per les preocupacions, per la posició del llit o per la falta de companyia. Tan és així que recordo perfectament nits o èpoques en les que dormir ha estat senzill i a més ho he fet en profunditat (prefereixo oblidar els períodes en què de tan costós vaig haver de recórrer a les pastilles). Amb l´arribada del Marçal em feia por no poder dormir entre menjada i menjada a les nits: preparar la llet, donar-l´hi, fer-lo adormir i adormir-me (abans d´una hora i mitja o dues que començava, de nou, el procés); ho vaig aconseguir suposo per esgotament físic. Ara que els intervals nocturns s´han allargassat és diferent. Torno al llit , cansada i amb son, i malgrat les estratègies em vénen al pensament les preocupacions i les tristeses; i llavors penso en no-res, en paisatges del Pirineu i en el petit-gran tresor que sí que dorm no gaire lluny.

Em toca el sol

Fa uns quants dies que per les terres d´aquí dalt veiem el sol. Seria del tot injust que no en parlés, jo que malgrat em reprimeixi bastant, sempre em queixo de tanta pluja, de molt vent i tants núvols grisos que ens amaguen l´astre. I no només jo que per raons de naixement (i un bon tros de vida) estava acostumada a veure´l quasi cada dia, sinó que la gent de per aquí també diuen, amb cara d´alegria, que per fi l´estiu ens ha arribat (això que segons el calendari celta la tardor va començar el dia 1 d´agost). Encara que la imatge típica de West Cork sigui els prats verds prop del mar amb un cel grisós ennuvolat que irradia una llum especial....de tant en tant (per no demanar massa) sóc ben feliç amb aquest sol que em posa una mica morena (no patiu, el Marçal el tapo perquè amb la seva pell tan blanqueta d´anglosaxó....)

Tres mesos

Escric amb una mà ja que a l´altre braç hi tinc el Marçal. Plorava com cada matí perquè volia que l´agafés i avui com que és el seu aniversari dorm agafadet com li agrada. Tres mesos de felicitat. És poc temps però queda ben lluny el 20 de juny quan teníem tantes ganes de veure´l i saber que era un nen sa. Avui recordo totes les famílies amb les que vam compartir sales d´incubadores i un desig molt gran que tots aquells nens i nenes vagin creixent tan bé com ho fa el Marçal.

Les postals

Fa temps ho guardava tot; vull dir que no llençava aquelles coses que tenien un record o valor com per exemple les cartes dels amics (ordenades per persona i data), algunes entrades de teatre i els seus programes corresponents ( de l´antic Lliure, del Grec...), fulletons de casaments o recordatoris de gent estimada, etc...D´uns anys ençà guardo ben poc, per no dir res. No sé ben bé si ha estat per qüestions pràctiques (canvis de domicili i poc espai) o per filosofia (no deleitar-me tant en el passat i assaborir més el present); diria que una barreja de les dues. I ara ja toca despenjar del menjador-sala-cuina totes les targetes-postals de felicitació i benvinguda del Marçal que hem rebut (vingudes d´Irlanda, Anglaterra, la Bretanya, Canadà, Alemanya...és una tradició que no tenim els catalans). El primer pensament ha estat "les he de treure i llençar" però després he pensat que potser el Marçal serà una d´aquelles persones que els fa il.lusió tenir guardat part del seu passat. Suposo que intentaré trobar-los un lloc.

Sí, bilingüe però...

El Marçal ja comença a fer aquella mena de sorolls que amb ulls de mare hi podria interpretar les primeres articulacions de paraules. La veritat és que se´m fa estrany pensar-lo parlant...i encara més parlant anglès. I relacionat amb el tema de les llengües: quan la gent em sent parlar-li ( de vegades llargues parrafades), gent que saben que sóc de Barcelona, em diuen: "Excellent, he will be bilingual: English and Spanish!!" I llavors la meva explicació: sí, sí bilingüe, anglès i català perquè jo li parlo català que és la meva llengua i segurament després també aprendrà espanyol, etc, etc...Fan que sí amb el cap, uns sorpresos, d altres amb cara de compungits perquè saben que ja els ho he explicat altres vegades. La qüestió és cal repetir molt les coses...o no.

Va de bèsties

No els faré pas mal però les bèsties, en general, mai m´han agradat. Però no diria tota la veritat si no confessés que darrerament, mentre passo llargues hores amb el Marçal als braços ja sigui per donar-li el biberó o per calmar-lo, que algunes bestioles em distreuen. Per la finestra de la cuina veig les vaques que pasturen al camp veí i per la del menjador més varietat: els conills que corren i s´aturen per menjar l´herba, el pit-roig que sembla que vulgui passar desapercebut, la garsa que sempre em recordo el poema musicat per Raimon. Fins aquí bé. Però és que darrerament, i d´amagat, ens visita un teixó perquè li agrada proveir-se de la brossa orgànica que tenim. Glups! I per acabar-ho d´arrodonir, l´altra nit quan el Nick va sortir al jardí a buscar orenga per l´amanida es va creuar amb una guineu, altrament dita fox o zorro que fa la bèstia més tremenda. Glups, glups!

Els avis anglesos

Aquest passat cap de setmana hem estat acompanyats, han vingut a veure´ns els grandparents amb la bona excusa de l´aniversari del Nick. Hem estat molt bé i el Marçal ha pogut sentir més anglès del que acostuma. Ara segurament no els tornarem a veure fins al desembre. És una pena tenir els amics i familiars tan lluny: Anglaterra, Catalunya, Euskadi, EEUU, Austràlia....cosinets per 3 continents. Sort en tenim de les noves tecnologies, que a mi tant em costen...però entre el bloc, el flickr, l´email, l´skype....ho anem arreglant...aahh, i de tant en tant l´arribada d´un sobre o d´un paquet via el correu de sempre em fa molta alegria.

Cantar (II)

Continuo cantant, malgrat els comentaris dels estimats lectors. No sé si amb el que ara escriuré amansaré les feres o encara esveraré més el galliner però és el que hi ha. El meu repertori de cançons es pot dividir en 4 grans grups: les típiques de les corals infantils i trobades de Montserrat (aniré cantant a la prada, dins la fosca, plim-plim-plim salta l´esquirol); les de campaments i colònies de la meva època (jo tinc una vaca flaca, bona nit bons germans; les de cantautors (si per les aigües, gracias a la vida, quant tu te´n vas) i les del sac general (les que comentava en el post passat). I per ara això és el que aquest nen escolta; i encara més ja que m´he d´inventar part de les lletres i de tant en tant part de la melodia. Tot esperant rebre el CD que tan gentilment esteu preparant, dir-vos que el seu trosset preferit és la tornada de qualsevol nit pot sortir el sol. I jo encara m´ho crec.

De quin color

Tant els que coneixíeu el Nick com els que el veien per primer cop no vau dubtar en dir que el Marçal és clavat al seu pare. I, per ara, el temps no ho desmenteix: pell blanqueta, la mateixa forma de la cara, el nas arremangat...Queda encara el dubte del color dels ulls. Com a nen de raça blanca els té de color grisós i diuen que fins als 6 mesos no veurem el seu color definitiu. Si fem cas a la ciència, el marró meu ha de predominar sobre el blau-gris del seu pare...però la realitat em sembla que contradirà la teoria. Li intueixo , i ja sabeu que me´l miro molt, uns ulls de color d´Atlàntic esverat, com el d´aquí.

Avui, 2 de setembre

Aquí hi ha d´anar el post que es va publicar ahir. Jo el vaig començar a escriure ahir però l´he publicat avui. Rar.

Quaranta-quatre

No en són ni 23 (¡quién pudiera o pudiese!), ni 87 (m´agradaria arribar-hi), ni 40 (que potser algú m´organitzaria una festa sorpresa); en faig 44, quaranta-quatre..un número que sona bé i que fa goig. El que té d´especial aquest aniversari no són ni els regals del Nick (what is this?), ni que el passi a Irlanda (als darrers anys sempre l´he celebrat a Catalunya), ni que preveuen que no plourà gaire (que ja és molt)...sinó que els faig amb un fillet i això no té paraules, especialment si tinc en compte que ja fa uns quants anys havia pensat que no seria. Doncs, mita´l, aquí el tinc donant guerra.